Ascensió 40 dies després de la Resurrecció
El Pare Ángel Olaran ens envia una segona reflexió en aquests temps de la pandèmia de la Covid19 i la titula com a Ascensió 40 dies després de la Resurrecció.
Ascensió 40 dies després de la Resurrecció
Com en els nostres dies la paraula quarantena pel que fa a temps físic, no té res a veure amb els 40 dies originals. No obstant això, es segueix guardant aquell nom, encara una persona estigui confinada dos dies.
Així en la literatura bíblica certs números tenien un significat especial més enllà del purament autèntic – quarantena era el període de temps d’una generació i significa el pas d’un temps llarg.
Pot també significar un període de prova, de maduresa, que acaba en una nova situació: els 40 dies i 40 nits del diluvi, com la promesa d’una nova vida sobre la terra; els 40 anys dels israelites en el desert acaba amb l’entrada en la Terra Promesa; els 40 dies i nits de dejuni de Jesús acaba amb un ‘triomf’ sobre el diable. Segons Sant Lucas; Jesús acaba el seu pas per la terra quaranta dies després de la seva Resurrecció, significant la consumació del seu treball de redenció i entrada al cel. Quedarà Pentecostes.
Durant la seva vida terrenal va sotmetre el seu cos a tota la classe de vexacions, pesars, dolors, angúnies, a través de les quals redimí la nostra condició humana: “No hi ha major amor que donar la vida pels qui s’estima”. I d’una forma cruenta la va donar per nosaltres.
L’Ascensió és l’altra cara, o completa la cara, del cos de Jesús humiliat, destrossat, “trencat”. La nostra fe professa que Jesús és veritable home i, veritable Déu: Jesús Home s’ofereix i és glorificat per Jesús Déu. Amb la seva Ascensió un cos humà, el seu, com el nostre gaudeix ja un lloc privilegiat en la glòria celestial, guanyant-se amb ell el dret a què també els nostres cossos participin d’aquest estat celestial.
I estirant del fil: Intuint a San Pau en el seu: “El que l’ull no veu, ni oïda escoltà, ni al cor de l’home arribar, el que Déu ens té preparat per als que l’estimen”. 1Cor 2,19. Quan: “em coneixeré com soc conegut “1Cor 13,12. I seguint estirant del fil, referint-me a persones que després de mortes clínicament han hagut de tornar als seus cossos – y de ningú s’ha degut escolar que digués: quina sort! De bona m’he lliurat! – sent ja la mort per a tots ells un desig; algú d’ells, mencionant la seva incapacitat d’expressar el que van veure i sentiren, comentaren coses com que “el color era música”.
El mateix San Pau 2Cor 12,3: “si en el cos, o fora del cos, no ho sé, Déu ho sap, va ser arravatat al paradís i va escoltar paraules inefables que l’home no pot pronunciar”.
M’agradaria escoltar el fet de sentir, del que, per a un músic, per exemple, podria suposar, viure aquell estat atemporal, sent ell mateix música amb tota la bellesa, finesa, puresa, elegància que un estat així deu comportar. El mateix per a un pintor, amb tota la varietat de colors expressant aquell complement amb la música. I així, tots i cadascú de nosaltres, immersos en l’estat atemporal de Déu, immersos en el cor de Déu, on el desig: “que s’aturi el temps” que hàgem pogut sentir durant la nostra vida, és el nostre estat.
Ángel
Tercera reflexió en temps de Covid19
El Pare Ángel Olaran segueix reflexionant. Pots llegir, la següent reflexió sobre l’amenaça de la Covid19.
Recordant la seva primera reflexió
Si ho desitges, pots llegir Ángel Olaran reflexiona sobre Coronavirus i Apocalipsis.
