Ángel Olaran torna a Etiòpia després de gairebé un any fora
Aquesta setmana, el Pare Ángel Olaran torna a Etiòpia després de gairebé un any fora i marxarà amb la incertesa de no saber fins a arribar allí de si podrà entrar, o no, al Tigray, per a estar amb la seva gent de Wukro. També té dubtes sobre si podrà quedar-s’hi per sempre o si tornarà aquí per a explicar la situació del Tigray i venir amb projectes perquè els puguem ajudar a tirar endavant.
Els dies 7 i 8 d’octubre, Ángel Olaran va venir a la Fundació acompanyat de la cooperant Maider Arostegi, qui va viure en primera persona els primers bombardejos de Wukro en l’inici del conflicte bèl·lic al Tigray. Maider estava duent a terme allí -sota el paraigua del missioner- un programa de suport a nens i nenes amb discapacitat física. Li agraïm molt que ens hagi facilitat imatges dels danys de la guerra que hem incorporat al vídeo que vam enregistrar a Ángel Olaran. En el vídeo valora la seva situació, la de la seva gent de Wukro i les accions de les organitzacions internacionals envers la guerra, entre altres temes.
El missioner basc, que va sortir del país africà a finals d’octubre de 2020, va viure des del nostre país l’inici del conflicte bèl·lic etíop i ja va mostrar preocupació pels efectes de la guerra al Tigray. Al final ha pres la decisió molt meditada d’emprendre el camí de retorn. La seva decisió la va transmetre al Patronat de la Fundació en una reunió en la qual es van estudiar possibles estratègies a seguir a mitjà termini i que aniran lligades en part de l’evolució de la situació del Tigray.
Amb anterioritat, a la fi de l’any passat i amb resignació, el Pare Olaran va sol·licitar a la Fundació amb tan sols un dia d’antelació que cancel·léssim el seu bitllet de tornada. Des d’allí li van aconsellar que no viatgés per la falta de garanties de seguretat en aquella zona.
Vídeo del missioner Ángel Olaran
Augment de la crisi humanitària
El pròxim dia 3 de novembre es complirà un any que va esclatar la guerra. Durant aquest any, la situació bèl·lica ha passat per nombrosos canvis d’escenaris. Avui, la zona del Tigray -al nord d’Etiòpia- es troba assetjada. No és possible el seu accés terrestre i les possibilitats de comunicació són molt escasses.
Les notícies internacionals que arriben amb comptagotes no són gens bones perquè els danys de la guerra estan afectant cada vegada més a la població tigrinya -uns 6 milions d’habitants- més necessitada que mai d’alimentació i medicines per a poder sobreviure. Ángel Olaran és concís en dir que “al Tigray l’únic que pot entrar és el sol i el vent. Per a tota la resta hi ha les fronteres tancades i no pots entrar sense un permís oficial”. La crisi humanitària s’està incrementant amb passes de gegant i no es veu la llum del final del túnel.
Gairebé un any després que Ángel Olaran sortís d’Etiòpia
Ha transcorregut gairebé un any des d’aquell 29 d’octubre de 2020 en el qual el Pare Olaran va sortir d’Etiòpia per a venir a Lleida per a sotmetre’s a una intervenció quirúrgica, de la qual es va restablir molt aviat. Durant aquest temps sempre ha tingut a Wukro en el seu pensament. “Jo soc aquí, però sempre des que m’aixeco fins que em fico al llit, els meus moviments i les meves preocupacions són per Etiòpia. Com diria Santa Teresa, és un mal viure perquè tot el teu ser, tot el teu sentir, està fora d’aquí”.
“A vegades prefereixo no imaginar-me la situació del Tigray, perquè sé que és horrorosa”, comenta el missioner basc. D’altra banda, “el que passa aquí no em concerneix. Els problemes d’aquí, que són problemes creats pels homes, jo diria que la majoria són ficticis. Si volen solucionar-los, els poden solucionar”.
Des del Tigray li demanen ajuda econòmica
Durant la seva estada aquí no ha parat de sumar quilòmetres a la seva esquena per a sensibilitzar sobre la dramàtica situació que es viu al Tigray. A més, ha aprofitat el temps per a anar recollint fons econòmics. Uns ja han servit per a dur a terme les primeres ajudes, i altres, estaran disponibles per a quan la situació millori. “Si soc aquí, el que estic fent és recollir diners perquè des del Tigray m’han demanat que busqui diners per a ajudar-los, ja que farà falta molts diners”.
Situació que espera a Wukro?
“Jo arribaré allí i em trobaré amb la situació ‘X’ i començarem. Amb el que ens trobem allí seguirem endavant. El que sí que sé és que quan fa 30 anys quan vaig arribar a Wukro hi havia misèria econòmica, però les cases que hi havia eren museus de misèria econòmica, eren temples d’humanitat, de senzillesa, d’acolliment; i aquest escalf humà el trobaré encara més després de tot el que han sofert o el que estan sofrint. Compto amb aquest escalf humà, segur.
I després, la situació econòmica, estarà molt pitjor que fa 28 anys perquè llavors, qui més, qui menys, fins a les cases més pobres, començaven a tenir una manta, algunes un matalàs, un fogó, començava a haver-hi tot això, un bidó per a l’aigua. Ara tot això falta. Els han robat les mantes, els bidons de l’aigua, que són essencials, són la font necessària per a la família. Tot això falta. I qui més, qui menys, tenia una porta, una finestra i ara amb les destrosses de la guerra no ha quedat res. Haurem de tornar a començar. No obstant això, jo crec que la gent tindrà aquesta il·lusió per a seguir endavant”.
Reconstrucció de Wukro?
“Si no és reconstrucció de Wukro, és ser allí i fer el que pots. Forces? Ni tan sols es tracta de forces, es tracta d’entrar a l’ambient d’allà. La força l’han de tenir ells, que són els que sofreixen. Jo no sofriré el que estan sofrint ells, segur. Una de les coses que em preocupa anar allí és que els del meu entorn procuraran que jo mengi, encara que després hi hagi quatre persones que no mengin. Això és el que més em preocupa. Em preocupa que potser per a alimentar-me a mi hagin de deixar d’alimentar a algú, això sí que em preocupa”, manifesta el Pare Olaran.
D’altra banda, recorda amb nostàlgia que “el més bonic de les experiències que he tingut allí, humanes i divines, és l’acolliment de la gent, que m’han acollit, que m’han obert les seves cases, que m’han obert els seus braços, el somriure. Això val més que tot el treball que jo hagi pogut fer”.
Molt preocupat perquè es comencen a morir nens per falta d’alimentació
Ángel recorda el programa que tenien d’alimentació de nens a Wukro i les tràgiques conseqüències que la seva interrupció està ocasionant. “En estat de bonança, manteníem un programa d’alimentació de nens de 6 mesos a 5 anys. Sempre hi havia 300 nens mal alimentats, és a dir, per sota del 85 % del pes corporal. Entraven uns 300 nens amb unes farinetes, tots arribaven a aquest 85 % i hi havia altres 300 esperant. A l’any, hi havia uns 1.200 nens”.
“Des que arribem a Wukro i comencem el programa, han passat per aquest uns 32.000 nens. Fa 28 anys, es veia a Wukro nens amb caps inflats i peuets. Es veia nens que no podien menjar i que morien, però hi havia nens que, encara que no arribessin al pes d’aquest 85 % podien moure’s, no es morien”.
Ara, Ángel Olaran tem el pitjor: “M’imagino ara, en l’estat en què estan les seves mares i amb la falta de suport alimentari que no els arriba a aquests nens, han de morir-se. I si no es moren, el desenvolupament cerebral el tindran tan condicionat que quan tindran 40 o 50 anys seran una càrrega per a la societat, més que un suport a la societat”.
Com es pot ajudar?
Té clar que “hi ha dues qüestions d’ajuda humanitària. Una la que vivim aquí i una altra el que ocorre allí. Al País Basc fabriquen armes ben pensades per a matar i destruir. Produeixen riquesa al País Basc. D’altra banda, l’economia global sempre juga a favor del món occidental, a favor del món enriquit i en contra del món empobrit -Àfrica, també-. Hauríem de veure l’economia en aquest context”.
Donar el que tu necessites!
“Quan dones almoina a un pobre no li dones alguna cosa que és teu, li retornes alguna cosa que és seva. Podríem parlar d’almoina, de caritat, quan li dones una cosa de la qual tu necessites perquè aquesta persona necessita més que tu. Això està ocorrent a Wuko -i crec que també en tota Etiòpia-. Allí, a les cases hi ha necessitat de tot, però, així i tot, podem ajudar als que venen sense res. En aquest cas, estaríem parlant de caritat”.
El que fem és retornar el que és seu
Olaran lamenta molt que “aquí no estem a aquest nivell, sí que estem retornant el que els correspon. Ells estan ajudant -indirectament, clar- amb la compra de l’armament estan ajudant a l’economia d’aquí. Donar el poc que donem, i la veritat és que donem poc, és donar alguna cosa que els correspon”.
És contundent en comentar que “ningú deixarà de fer les seves vacances, que li poden costar 3.000 €, per exemple, però podria considerar que li costen 3.500 € -i que també les faria igual- i aquests 500 € de diferència els podria donar per a una ajuda”.
Què necessitem? Els pu_os diners!
El Pare Olaran no es talla ni un pèl en afirmar que “el que necessitem són els diners. Els purs diners. Si vols pots posar la ‘r’ o posar la ‘t’ (pu_os), però necessitem aquests diners que com deia venen d’allí, està creant riquesa aquí. Perquè a les cases ja no hi ha la manta original que tenien, ni el matalàs original que van aconseguir, ni la finestra original que van poder muntar. Comencem a menys molts graus. Ens farà molta falta arribar a l’estat en què vaig trobar Wukro fa 30 anys i crec que la gent estarà disposada a seguir cap endavant. Necessitarem el suport que vingui des d’aquí”.
Sobre l’alimentació
“En la qüestió de l’alimentació haurem de dependre de l’ajuda que arriba d’organitzacions internacionals com l’ONU, de la UE, etc. Tot Tigray està confinat, no entra menjar, hi ha problemes d’electricitat, no hi ha manera de comunicar-se ni per internet, telèfon, carretera, ni per l’aire… Depèn del tot d’aquesta ajuda humanitària.
Enguany no han pogut collir per la guerra. L’ajuda humanitària haurà d’arribar en dos o tres anys, m’imagino, perquè un 85 % de la població del Tigray és agrícola i té per mitjana una hectàrea per família. Plou pels mesos de juliol i agost, per la qual cosa una hectàrea no és suficient per a tirar una família endavant. D’aquesta collita depenen totes les despeses d’una família.
Fins ara, les famílies que tenien hort i una bona collita, durant 6 mesos depenien de treball per menjar. Ells treballen en el que els ofereix l’administració local -reforestació, reparació de carreteres, construcció de pous, regadius, etc.-. En lloc de pagar-los l’Administració amb diners, que no tenen, els paguen amb aquest menjar, que bé és gra de blat de moro -que aquí a casa ho utilitzàvem per a les gallines- o de blat i amb els pocs quilos que els donen arribaran a la pròxima collita.
Ajudes per a restablir un sistema sanitari destrossat
“Han destrossat, desmantellat, el sistema sanitari en un 80 %. L’Hospital de Wukro conserva les parets, però s’han emportat tot el material quirúrgic, han destruït tota l’administració, les fitxes dels malalts, etc. Es necessitarà tornar a construir-lo. Per això, haurem de necessitar uns projectes més forts. Espero tornar amb projectes d’allí, de la Universitat Veterinària, hospitals, centres de salut, que es puguin presentar a un nivell molt més seriós econòmicament i que la salut de les famílies sigui com abans”.
Al final del vídeo, denuncia crims de guerra i contra la humanitat al Tigray
Ángel Olaran, al vídeo, denuncia crims de guerra i contra la humanitat al Tigray i que pots llegir aquesta informació en una altra publicació del nostre web.
Des de la Fundació s’ha seguit ajudant a Wukro
Podem afegir a la informació del vídeo del Pare Olaran que a pesar de les dificultats, el CIS Ángel Olaran segueix amb les ajudes a Wukro, Etiòpia. Vam fer una publicació en la que s’explicava que s’anaven fent determinades ajudes per petició expressa del pare Ángel Olaran i que ens estem preparant per a dur accions explícites més importants tan aviat sigui possible perquè la població del Tigray necessitarà tota la nostra ajuda i més.
