Ángel Olaran afirma que a una persona és més barat alimentar-la que matar-la
El missioner basc explica la dura situació que viu la població del Tigray. Ángel Olaran afirma que a una persona és més barat alimentar-la que matar-la. Ens comenta que la seva gent etíop li demana que encara no torni a Wukro, Etiòpia, i que aconsegueixi aquí diners per ajudar-los.
Escrit del pare Ángel Olaran
Quan arribem a Wukro l’any 1993 trobem que, en qüestió de desenvolupament agrícola, de ramaderia, l’escolar -acadèmic-, de serveis, es trobava a un nivell molt baix. Alguna vegada ho he comentat, moltes cases eren museus de misèria -per sota de la pobresa-, però temples de dignitat.
Hi havia un sentir comú de veïnat, de pertànyer a una comunitat, de seguretat, de voler millorar. L’acolliment que ens van dispensar des del primer moment va fer que ens sentíssim com a casa.
Contra la voluntat de les persones del meu entorn, vaig sortir de Wukro el 28 d’octubre passat perquè m’operessin de glaucoma. Em demanaven que no anés a Espanya pel perill que suposava la Covid-19. Insistien que allí estava més segur.
Donat el desenvolupament del Covid-19 en aquells dies, el meu pla era el d’operar-me poc després d’arribar i tornar a Wukro quan la recuperació m’ho permetés, abans que comencessin a tancar els aeroports. Inesperadament el 4 de novembre va començar la guerra. El 28 de desembre tenia les maletes i el passatge de tornada preparats, i els amics d’allí, en assabentar-se del meu viatge, van començar a demanar-me que no tornés. I així, fins al dia d’avui.
La llista dels horrors que està sofrint la població del Tigray és tan extensa com degradant
Els soldats que anaven arribant als pobles proclamant-se salvadors, van començar a passar casa per casa robant, cremant, matant, violant de la manera més brutal, inhumana, degradant, humiliant a Wukro i voltants -de fet, en tot el Tigray-, i fins avui. Van robar tot el material que es podien emportar, des de mantes, matalassos, olles, llits, destrossant o cremant la resta, tant de les cases com dels hospitals, centres de salut, bancs, fàbriques, esglésies, universitats, escoles, comerços. Van destrossar i van cremar hortes i magatzems amb aliments.
Cap a finals de novembre, la ciutat civil de Wukro, quan no hi havia cap militar, va ser bombardejada, a intervals, per 5 dies, amb avions, míssils, drons, tancs, canons… Fàbriques com la de sabates i adobera i la de marbres que donaven treball a unes 1.000 persones, van sofrir grans destrosses. Abans s’havien emportat ja la maquinària. La gent viu en un estat de por, incertesa i tensió; una cosa desconeguda en aquesta societat.
De les grans institucions internacionals: l’ONU, la Unió Africana, la UE, diferents ambaixades es despatxen documents denunciant les atrocitats i demanant als dirigents que parin les hostilitats i el cessament del genocidi contra la població tigrinya. Ja ni tan sols es tracta d’una guerra entre bàndols contraris: la societat civil és atacada només per ser tigrinya. Fins i tot els soldats violen a les dones tigrinyes amb un missatge ètnic: hem d’eradicar la “llavor” tigrinya.
Amb tot, un no pot menys que preguntar-se: com és que aquestes institucions internacionals, que es proclamen ser els àrbitres del bé i del mal, no es qüestionen per l’origen d’aquestes armes. Ni, per la poca vergonya, la injustícia dels països productors i exportadors de les armes, Espanya entre ells, pregonant que les enviïn -seria ofensiu dir que les venen- per a mantenir la pau.
Des del començament de la guerra, el 4 de novembre, les fronteres estan tancades i tot just arriba l’ajuda humanitària
A una població de, almenys 1 milió de persones, Wukro inclòs, fa uns dos mesos li va arribar, a cada família, 23 kg de farina de blat i un mes després 3 kg més d’una altra mena de farina. Podia haver-hi famílies d’una persona o de 9, tots rebien el mateix -bé, com amb les bombes-.
Els hospitals, a poc a poc comencen a poder oferir algun servei, però es troben amb uns pacients mal alimentats, incloses dones embarassades i nens, i això a pesar que algunes botigues comencen a vendre productes alimentaris i d’higiene a preus exorbitants. Els bancs continuen tancats en la seva majoria; amb tot, molt poca gent té accés a un treball assalariat.
És molt més barat alimentar a una persona que matar-la
Amb 70 cèntims d’euro una persona pot esmorzar, menjar i sopar, tot discretament. Avui dia perquè mori, per a matar-la, es munten exèrcits, avions, drons, tancs, canons, fusells, bales i mai no deixaran de matar-la per alguna fallada logística o una altra: tot funciona com la millor orquestra. Però ens trobem amb un mur perimetral de tota la regió del Tigray, quan es tracta de fer-los arribar mongetes, vitamines, antibiòtics, bolígrafs i quaderns per als nens.
El Reverend Martin Luther no es queixava que els dolents fessin el mal, sinó que, els bons no fessin el bé. I sens dubte hi ha persones que feu/fan el bé, i us agraeixo als qui, de manera continuada o esporàdica continueu donant suport amb afecte a aquesta part del Tigray, els que heu posat la seva confiança en nosaltres. Espero que per part de la gent de bona voluntat que arribeu a llegir-nos, no ens trobem amb el mur de la indiferència.
Els meus amics d’allí –Tigray- encara s’alegren que la guerra m’hagi agafat aquí i em demanen que encara no torni… i com un segon pensament: tracta d’aconseguir diners -per descomptat que no pensen a comprar-se una pistola per a seguretat personal-. I diners en necessitarem; de fet, amb el que ja anem enviant s’està aconseguint alimentar algunes famílies, comprar algunes mantes, medicació.
Que Déu ens inspiri a tots.
Ángel Olaran
Imatge del pare Ángel Olaran en la nostra Fundació a mitjans de l’any 2019.
