Ángel Olaran: Seran tan pobres els rics com…?
El missioner basc reflexiona sobre la situació actual amb la pandèmia de la Covid-19 com a protagonista en l’economia mundial, i pregunta el Pare Ángel Olaran: Seran tan pobres els rics com…?
Escrit íntegre d’Ángel Olaran: Seran tan pobres els rics com…?
De nou la Covid-19 és la protagonista mundial. Serà que és més intel·ligent que nosaltres, o que som incapaços d’unir esforços, interessos, recursos, confiança mútua… per enfrontar-nos a ella de manera lúcida que ens tranquil·litzi a tots.
La incompetència dels que s’han auto atorgat el dret a prendre les decisions socials, econòmiques enfront d’ella, ratlla la mesquinesa, escridassant-se entre ells, al marge de la preocupació dels que els han ofert confiança amb els seus vots.
En l’apartat NEGOCIS – El País 23-08-20, en portada, la periodista Lola Galván, sense més preàmbuls informa “… La Covid-19 eleva la fortuna dels mil-milionaris mentre redueix l’economia global” I més endavant: “El nombre de mil-milionaris s’està triplicant des de 2010… En la trobada de Bloomberg, els 20 primers rics del món tenien 1,2 bilions de dòlars, abans que esclatés la pandèmia. Ara per obra i gràcia d’unes Borses, aparentment immunes a la crisi, tenen 300.000 milions més”.
I afirma que, dins de l’Estat Espanyol, “Els mil-milionaris varen augmentar les seves fortunes en 19.200 milions d’euros, entre mitjans de mars i primers de juny”. Això confirma el saber fer d’aquests potentats, donat que, d’ençà que va començar el s. XXI el seu nombre quasi és 4 vegades més. Enhorabona.
Hi ha un ball de números, tots a l’alça, entre mil-milionaris i milionaris.
.. A Espanya n’hi ha 11.000 més que l’any passat… apuntant que Espanya és un dels països on més ha crescut el nombre dels grans patrimonis. Bo és saber que, no solament en futbol és bona.
No hi ha cap dubte que els rics són tan pobres que han de recórrer a la misèria d’altres perquè, prenent-los el seu “pa de cada dia” (possiblement és una lectura errònia del “Vaig tenir fam i em vas donar menjar”, així com del “No hi ha mal que per bé no vingui”) puguin pujar l’escala del rànquing mundial dels potentats. Pot haver-hi major miserable que el que s’enriqueix de la misèria dels destituïts, de les deixalles? Temptador no mencionar aquell altre dit del Patró d’Espanya: “Us esteu encebant per al dia de la matança”, sona com a indigne en el cor d’un sant -El Sant-, per molts espanyols de pro.
Saben que en la seva carrera cap al més inhumà compten amb l’incondicional suport de les institucions democràticament nomenades. Les Constitucions dels seus respectius països els aplaudeixen i més si fan gestos caritatius d’envergadura.
Cita a Antonio Garrido Walker: “La concentració del poder econòmic cada vegada en menys mans, és el tema més greu d’aquests moments, junt amb el fracàs del model democràtic. Estem en un canvi total en quant al model d’economia i política”.
Referent a publicacions
Per la seva part, la revista Noticias Obreras, juny 2020, en el seu article: La incapacitat de la Unió Europea, Francisco Porcar en la seva anàlisi afirma: “La incapacitat de la UE per a orientar-se a polítiques realment solidàries i que protegeixin als més vulnerats enfront a la situació creada per la pandèmia de la Covid-19, no és quelcom conjuntural sinó estructural. La UE no està concebuda per la solidaritat i la justícia social, sinó per a la competència i els negocis sense restriccions. Els estats no compleixen amb la seva funció de redistribuir amb justícia la riquesa social”.
També cita a Thomas Piketty: “La negativa a debatre racionalment sobre la fiscalitat progressiva de la riquesa, i en concret, el discurs que defensa que és estrictament impossible sotmetre a tributació a les grans fortunes, de manera que les classes mitjanes i populars estan condemnades a pagar en el seu lloc, és una opció política extremadament perillosa”.
La mateixa revista en la seva Mundialització: els empobrits i l’amor en el món, exposa: “Aquesta pandèmia ha posat al descobert de la manera més cruel l’extraordinària precarietat i injustícia del nostre món laboral. És la destrucció dels mitjans de vida en l’economia informal, on 6 de cada 10 treballadors es guanyen la vida”.
L’exposat per aquests periodistes de manera més professional, és de coneixement comú en les nostres cases, carrers, llocs de treball, on es pateixen els acomiadaments injustificats, els contractes i sous basura: contractes laborals de fins a poques hores; contractes de substitució per a 15 dies a professionals a més de 500 km de les seves cases, amb la càrrega de viatges, renda, dietes; enganys en els contractes als quals es presenten per a una oferta de treball, una vegada aconseguit el lloc als 3 mesos els fan fora, per a començar de nou amb l’anunci de llocs de treball i mantenir els sous a nivell inhumans.
Mirada retrospectiva
Mirant enrere, sempre ens queda el consol d’“en pitjors places hem torejat”. La recessió de primers del s. XX; els anys de després del desastre de la segona guerra mundial. Allà pels anys 70 del s. XX, sempre dins del mateix sistema capitalista-liberal, es va donar un pas molt gran, arribant a la societat del benestar, on els del carrer podíem fens amb els potentats: dues cases, diversos cotxes per família, vacances de postín -el món se’ns quedava petit…
La Unió Europea
La UE havia carregat amb tants i tants milions d’euros el vaixell de l’economia espanyola, capitanejat per la BANCA, que per la seva mala gestió, tirant euros a esportes, van crear tants esvorancs en el vaixell que, al final, es va enfonsar. Els únics que es van salvar van ser els capitans i els seus camarades polítics a força de deixar sense salvavides a la tripulació i passatgers. I amb tanta maldat que, forçats per normes d’Angela i l’homòleg francès de torn, que dictaven des de la càtedra de la UE, són els passatgers i la tripulació els encarregats d’arreglar el vaixell. Va ser un somni -el món proletariat s’acostava al professional-. De sobte el món professional s’enfonsa en el del proletariat, i el somni es converteix en malson, del que encara no ens hem recuperat.
I quan es començava a donar unes pessetes, una vegada més, mal orientats pels seus capitans i camarades, la COVID-19 entre en escena, però com si res, allí segueixen els mateixos capitans i les seves sequaces, perdó, camarades, amb els mateixos principis. I una vegada més, com s’ha mostrat ja, servint-se de la misèria dels de sota, s’asseguren beneficis milionaris, a costa d’aquesta, fent la impressió que no volen escoltar als qui els ofereixen principis basats en justícia social -justícia tributària- pel que s’ha vist massa arriscat per als seus beneficis i llocs polítics.
I aquí, en aquest punt, a Occident, s’acaba la Història del Món -el mundial-. M’atreveixo a posar en l’escenari Occidental als que viuen en l’annex, com fora. Aquells en què la seva matèria primària és la font de la nostra economia.
Els 150.000 arraconats asimptomàtics
A més d’asimptomàtics, no contagien, no fan soroll… moren sense més. A Occident la mort ens aterra, és notícia: ‘avui els morts han sigut… ‘, i això cada dia en les notícies, 24 hores al dia. Ni una sola vegada s’ha sentit dir: “Avui per falta del més bàsic, en la nostra aldea global, han mort 150.000 persones, d’aquestes 20.000 eren nenes/nens’.
Vull expressar els sentiments d’una, un d’aquests ancians, ancianes, en el procés de la seva mort, amb acollida a l’hospital, en un llit net, amb infermeres, metges al seu entorn, mirant-lo, tocant-lo, preguntant-li… amb cares sèries o somrients segons el seu estat… quelcom rarament experimentat en la seva vellesa – a més de tenir assegurats l’esmorzar, el dinar i el sopar. Tot un luxe. S’adona, que en la seva malaltia, que possiblement serà la seva mort, inverteixen en ella més diners que en els seus dies sans a casa seva. Seguim amb el tot un luxe.
No seria estrany que li demanés a Déu que se l’endugués amb aquell bon sabor de boca, abans d’haver de tornar a la seva casa. Possiblement en alguna ocasió alguns estrangers l’hagin visitat a casa seva, l’hagin acariciat, s’hagin fet fotos amb ella, en aquella estança convertida en un museu de misèria, però esperant, possiblement resant perquè aquelles visites, no s’hagin perdut el millor, que s’hagin adonat que no es trobava humiliada davant ningú, que la pedra que els oferia com a cadira, tenia un valor humà, específic, superior al de les cares poltrones d’altres cases; que la seva safata, que mai oferia pro aliment per a saciar les necessitats dels que la compartien sense cap avidesa, ha pogut servir de taula en la qual no faltaven les benediccions divines ni la calor humanes, ni el sentit de festa.
La seva casa estava buida de tot mobiliari, però el seu somriure, la seva acollida feia que no faltés res. Al final la seva oració era: que no em recordin per les fotos, que em portin en els seus cors per aquests moments viscuts en aquest temple de dignitat.
Donada la naturalesa del meu treballa, a Tanzània he sigut invitat a participar en diversos cents d’aquells dinars amb sabor a humanitat, protegits per la maternal abraçada divina.
I si encara fossin víctimes de la COVID, aquí hi van posar la resta. El seu llit era com un tron: tracte únic, com el millor; infermers i metges als seus peus; delicadesa i dedicació total… que més pot un esperar un als seus anys.
Última hora
Un últim detall: Ens dona la impressió que la Covid, participant de la consciència de la creació, s’ha adonat que sense la seva presència activa tenim ja suficients problemes i es manté a ratlla. Sap que, per falta d’uns pocs xàfecs finals en acabar l’estació de pluges, moltes famílies no han arribat a tenir una collita mitjana. Segons notícies oficials d’aquest país 15 milions de persones necessitaran suport alimentari, bastants d’aquestes de l’entorn de Wukro; per altra part, la llagosta, en núvols de milions camina ja per la nostra regió del Tigray, arrasant allà per on passa.
L’hem tingut a 3 km de Wukro, però d’alguna manera va canviar de direcció i no va entrar aquí. Sort per a nosaltres, mala sort pels que la patiren. Però, han d’haver-hi una dotzena d’aquests “núvols”. La nostra preparació consisteix a tenir cobertes velles de cotxes, camions amb alguns litres de querosè per a produir fum que les espanti, a la vegada que fer tot el soroll possible. La col·laboració de la població és encomiable: camions preparats per a l’ocasió, plens de joves, gent amb força, s’acosten als llocs, espantant-la.
I de sobte, un se’n recorda del nou pla organitzat per l’ONU per al “sosteniment de l’economia familiar dels camperols”, per als pròxims 10 anys (2020-2029) i es pregunta, S’hauran assabentat de la llagosta, de la mala collita que va afectar la vida de 15 milions de persones? Això solament a Etiòpia. Possiblement estan molt ocupats en crear plans estratègics i altres i no hagin tingut temps per aquestes menudeses.
Podem admetre que el 80% del pressupost se’n vagi en aquests treballs, però creiem que, si aquestes ‘migazas’ que cauen de la taula dels senyors, aquest 20% es destinés justament, encara podrien alleugerar a moltes famílies en el mon.
El paper de l’ONU
El nostre pitjor enemic no és la Covid, ni l’escassesa de pluges, ni la llagosta. Segueix sent l’economia global i la falta de responsabilitat per part de l’ONU.
Mencionant l’ONU, confiem que les promeses fetes pel Secretari General, António Guterres, no es saben per a qui, possiblement de cara a la galeria, s’estiguin duent a terme: el 09-06-20, després de llegir una llista negra de totes les calamitats que la Covid-19 ocasionarà per als de l’últim vagó, inclús per als que no han tingut cabuda en aquest… prometent: “crear un món inclusiu i sostenible… propiciant un accés més inclusiu a aliments sans i nutritius per a poder erradicar la fam… (s’han assabentat els que busquen el suport diari en les escombraries?).
Pocs dies abans d’aquesta proclamació del Secretari General, el Banc Mundial oferir 160.000 milions de dòlars per a pal·liar els desastres de la Covid-19. Si almenys arribés aquest 20% al seu destí! Espero que hagi afectat pel desastre que estiguin rebent aquesta ajuda. Aquí encara seguim demanant suport d’una cantonada i altra: a ONG, amics, parròquies…
No hi ha dubte que són els pobres els que salven els valors més humans i que a l’interior de les esglésies de diferents denominacions, no sabem què fer amb molts “decrets” de Jesús: el que vas fer a un d’aquests petits, m’ho vas fer a mi; les prostitutes us precediran en el Regne dels Cels; sigueu misericordiosos com el vostre Pare celestial és misericordiós. I tants altres.
Ángel
Si desitgeu ajudar a la labor del Pare Ángel Olaran podeu ara mateix fer un donatiu des d’aquest web.
