Ángel Olaran defineix l’home -i no la dona- com el causant de les desgràcies de la humanitat

En la gran majoria de les vegades, Ángel Olaran defineix a l’home -no la dona- com el causant de les desgràcies de la humanitat i va per lliure. Ho argumenta, i posa exemples relacionats amb la guerra del Tigray. A més, diu que no se li ocurreix establir un “Dia de l’Home”, quan els 365 dies són seus.

El Dia de l’Home (“el Varón”) escrit per Ángel Olaran

En el calendari van quedant pocs dies lliures als quals dedicar-los el “santoral” social, popular, ecològic, històric, ètic. . . que va sent de rigor:

El dia d’Àfrica; contra els abusos infantils; el dia mundial contra el treball infantil, (més de 150 milions explotats a més dels 20.000, més o menys, que moren diàriament per falta d’allò més bàsic: vergonyosament per a tots nosaltres, poc més d’un euro diari); el del migrant; un altre contra la tortura. . . fins i tot El Dia de la Dona. Una garantia per als del carrer, el constatar que “la mà invisible” que sàviament controla la Creació, humanitat inclosa, té en compte als més necessitats.

Suposo que mai s’ha pensat a dedicar el “Dia de l’Home” no el genèric on la dona pot estar inclosa: el dia en què, el protagonista sigui l’HOME (en castellà diríem “el VARÓN”, i d’aquesta manera en tot el text) – el seu dia.

Fins ara els homes participem en alguns d’aquests “dies”, donada la nostra bona voluntat, com per un acte de generositat, gairebé d’humilitat per als més poderosos i importants entre ells. L’home participa “des de la barrera”, com surant, sabent-se suprem en la Creació. En definitiva: no va amb ell.

A qui se li ocorreria pensar en el dia de l’home, quan els 365 són seus.

Així, a primer cop d’ull, fa l’efecte que no se’ns ocorre pensar que, en una proporció molt, molt alta els homes som els causants principals de moltes d’aquestes catàstrofes, atrocitats que necessiten ser recordades, plorades, defensades de manera especial, almenys en aquest el seu sacre sant dia a l’any.

Els homes en les atrocitats en la guerra del Tigray

Som els homes els que necessitem una presa de consciència diària que som els causants de moltes de les guerres, genocidis, violacions, pol·lucions atmosfèriques, morts per falta de poder cobrir les necessitats mínimes, i tota una lletania macabra.

Per començar per alguna part, fem-ho amb els exèrcits on en la tropa hi ha dones i homes: en l’actual guerra de Tigray. En aquesta guerra, com està sent habitual en moltes altres, la violació sexual a dones és considerada ser una arma bèl·lica, arribant a la humiliació fins i tot a la mort de les víctimes, des de nenes de 9 anys a àvies. Grups de 10 a 20 homes, un darrere d’un altre violant a una mateixa dona, esgotada, destrossada, aterrida, “cosificada al màxim”, sent capaces d’obtenir una erecció inclòs l’orgasme. . . i això al matí i a la nit i no sols un dia: a la mateixa dona. S’ha arribat a treure claus, i altres porqueries de les vagines d’algunes d’elles. A una senyora li van introduir un ferro roent amb un missatge: el ventre tigrinyo no ha de parir. S’obliga avis a violar a les seves netes i al no acceptar, se’ls pega un tir, morin o no, per a tot seguit, violar-la davant dels familiars, i poder pegar-li un tir, a ella mateixa, al final, mori o no. El personal mèdic que relata aquestes atrocitats ho fan consternats.

Però fins i tot elles tenen el seu dia sacre en el calendari de les víctimes: “El Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Sexual en Conflictes”. Hi ha constància que, només al Tigray, durant aquests últims 8 mesos, unes 23.000 dones han sofert aquest tipus de vexació al qual continuen estant sotmeses avui dia. I se sap de quin moltes d’elles, en sentir-se abusades, humiliades no s’atreveixen a denunciar-ho, vivint traumatitzades amb aquest el seu secret.

Llàstima que no tinguin coneixement de com se les vol, se les respecta i honra. Tenen el seu dia; sabent-ho –amb perdó– sofririen “traient pit”. I com els que les honrem no movem un dit contra els homes perpetradors, aquests continuen violant-les secundats pels drets que els seus serveis a la pàtria els atorguen. Per a la meva vergonya acabo d’assabentar-me que aquest sacre sant dia a favor d’elles, va ser el dissabte 19 de juny. Una vegada més “la mà invisible” havia complert amb el seu deure. I continuem adormits.

Els animals mascles que s’ajunten al voltant de la femella en zel la respecten com a una deessa: mentre entre ells es mosseguen, es peguen, destrossen, si fos necessari es maten, per a veure qui la muntarà. Ella presencia tot des del seu “pedestal”. I al final serà un.

Clar que a favor de les femelles en el món animal conta que tant a elles com als mascles els impulsa la llei natural dels instints. I si escau se’ls castra. Als homes i dones, per sobre d’aquests instints tan animals, ens impulsa la consciència, adornada de principis com: la igualtat, la llibertat, l’amistat, la família, valors, com la compassió, la misericòrdia, el compartir, sentiments com la noblesa i altra que ens fan capaços d’espiritualitzar aquesta trobada a dues, creant comunió, embellint la unió, treure-li espurnes a l’amor. Inspirant l’harmonia amb la vida.

Què ocorre a molts homes? No seria necessari avaluar aquesta consciència, simbolitzant-ho en aquest dia de l’home, que ens ajudi a ser conscients de com allunyant-nos de la bellesa que la consciència comporta, que ella és, som capaces de tanta maldat? Donat el correctes que són els animals mascles, aquí maldat “salvatge” no procedeix.

Mai he sentit parlar de dones soldats, policies, que hagin abusat de nens, ancians, presoners de guerra, presoners normals. . . El que no ho hagi sentit no vol dir que no existeixin dones de l’estil d’aquests homes, però, ara com ara, la balança s’inclina a un costat.

Seguint amb la guerra al Tigray

Aquests soldats homes a més de violar, matar impunement, desvalisen cases de famílies que no tenen molt més que un parell de mantes, algun matalàs, utensilis de cuina, gallines. . . emportant-s’ho com a botí de guerra; destrossant o cremant el que no es poden emportar, com a horts preparats per a la collita, magatzems amb menjar. . .

Seguint amb la guerra en Tigray: decideixen i duen a terme execucions extrajudicials: al carrer; a la sortida de temples; en el camp; segons els viatgers vagin sortint d’autobusos. . . matant a desenes, en alguna ocasió a centenars. Excepte en una ocasió en la qual participava una dona, mai s’ha sentit que dones soldats hagin participat en aquestes execucions, en aquests robatoris i crims.

En un control en una de les carreteres, dues dones soldats, a l’examinar la maleta d’una estrangera, aquesta veia com davant d’ella, es repartien les seves colònies, peces. . . preguntant-li a vegades, amb un somriure, que què era una cosa que desconeixien i que per a què servia.

Fora del context de la guerra, la violència que es dóna en alguns dels temples més dignes de la Humanitat: la llar, continua omplint fulles de la premsa diària. I en aquest cas, només perquè l’home sap que físicament és més fort que la dona: a major força física menor criteri ètic. Sap que la seva musculatura de mascle engarrota, acovardeix física i mentalment a la dona. I acaba amb ella i amb els seus fills si s’escau.

Crec que no fa falta insistir el negoci que suposa el comerç de l’armament bèl·lic, al costat del de la droga i la prostitució, amb tots els seus laboratoris, centres d’experimentació, guiats per la maldat: el guany econòmic i el poder costi el que costi, incloent la inhumanitat de tots els principis que facilitin tals guanys.

Tant les guerres, com les seves armes, d’allò més inimaginables i precises quant a la seva capacitat de destrucció, en la seva majoria són producte de la ment “varonil”.

El mateix si entrem en el món del respecte a la Creació, a la Terra: la Casa de tots, la Mare de tots. . . Al canvi climàtic, a les lleis per una ecologia materna. . . Només esmentar que, hi ha suficient material bèl·lic com per a destruir la Mare Terra, milers de vegades.

La autoria dels homes en les institucions i en els païssos

L’ONU i les seves institucions: BM, FMI, FAO, UNESCO, UNICEF, l’OMC. . . La Unió Africana, UE, Rússia, la Xina, els EUA …, mantenen, protegeixen una economia global que causa la mort diària a unes 150.000 persones, uns 20.000 nens inclosos, per falta de les necessitats alimentàries més bàsiques, que s’arribarien a cobrir amb un euro diari. Aquestes institucions universals creades per a assegurar la pau i l’harmonia universals, estan inspirades i mantinguda per funcionaris, en la seva majoria homes, amb els sous i les dietes millors pagats del món. I quan cal prendre decisions de crims que estan per sobre del “dret sobirà” de qualsevol nació, existeix una coartada.

El Consell de Seguretat de les Nacions Unides, últim àrbitre mundial en contenciosos contra la guerra, crims contra la Humanitat i de lesa humanitat, en última instància, està en mans de cinc nacions autoproclamades ser la màxima garantia de la justícia ètica internacional, cadascuna amb dret al veto: els EUA, Anglaterra, la Xina, Rússia i França. Ofereixen cap garantia de neutralitat, d’ètica internacional? És moneda de canvi que, davant un contenciós de semblant envergadura, la relació que un d’aquests 5 països pugui tenir amb el país en qüestió, en el nostre cas amb Etiòpia, prima a l’objectivitat del crim. Podria alguna d’aquestes nacions “tirar la primera pedra”? Perquè sembla que sí: la Xina i Rússia ho han fet en el cas del Tigray.

La llista de situacions de l’estil és llarga. En la majoria dels casos l’autoria recau sobre l’home, per molt que a vegades hi hagi complicitat femenina.

En les manifestacions en les quals l’home sigui el criminal, els homes (“varones”) hauríem d’acudir amb un llaç negre.

Pensar en la democràcia

Podria crear-se alguna institució civil, de persones Sàvies, per sobre de tot compromís amb cap partit sigui polític, religiós o un altre, amb màxima autoritat ètica, superior a la dels polítics, militars, economistes, Silicon Valley. . .?

No com la societat civil que es manifesta darrere dels seus polítics, donant suport als mateixos criteris, amb les seves mateixes maneres d’implementar-los.

A partir d’aquí es podria pensar en la democràcia.

Ángel.

Dues notes curioses (continua l’escrit d’Ángel Olaran):

A l’òvul femení se li acosten milions d’espermatozoides: al final, un d’ells aconsegueix penetrar-ho. La dona per regla general presenta un òvul mensualment. L’home, mensualment produeix molts milions d’espermatozoides, i amb sort, durant tota la seva vida, d’1 a 2, o 3, no molts més, penetraran alguns dels òvuls. D’altra banda, en un òvul podrien entrar molts milers d’espermatozoides. Sens dubte en el procés de la gestació el sexe fort, a més de l’arquitecte de la procreació, és el de la dona.

D’altra banda, el llibre sagrat diu que: Déu després de col·locar en un paradís, digne del Creador, a Adan i Eva, la primera parella en el món, i posar-los només una norma: que no mengessin del fruit d’un arbre, doncs va, Eva després de molt rumiar sobre el que podria haver-hi darrere d’aquesta prohibició, al final “es va adonar que l’arbre temptava l’apetit, era una delícia de veure i desitjable per a tenir encert. Va agafar la fruita de l’arbre, va menjar i la hi va deixar anar al seu marit, que va menjar amb ella”. I la va menjar com qui badalla. Sense més preàmbuls.

El bo d’Adan no ho va pensar: contra tota la càrrega del que vivia: tot allò per a ells dos; jugaven amb lleons; segur que ja se celebraven carreres de gaseles, a més dels milers d’arbres plens a rebentar. . . contra tot això, tenia una sola prohibició de ´no menjar de l’arbre de conèixer el bé i el mal´. I la va menjar sense més. Entre Déu i Eva, va triar a Eva. Des del principi les “dues carretes” van tirar menys.

Una escriptora italiana assegurava que: “la dona va voler veure més lluny, l’amagat”. Si d’Adan s’hagués tractat, encara caminaríem jugant a boles amb els elefants en el paradís.

Ens falla la “memòria històrica”.