No en tots els llocs del món tenen la mateixa disposició de l’aigua. Ni les mateixes facilitats per aconseguir-la i poder-la utilitzar. A Wukro, s’ha d’omplir regadores d’aigua i suar per poder regar els nous arbres. És tota una operació de logística i de lliçó de companyonia i d’unitat.
Josep M. Jaumà, ho reflexa en el llibre: Què podem fer? Els fets del missioner Ángel Olaran al nord d’Etiòpia a l’explicà: El reg dels arbres les tardes de dissabte.
Els següents paràgrafs estan extrets d’aquest llibre de lectura obligada. Una manera de fer que els nens formin grup i se sentin part d’una gran família, i, alhora, perquè comencin a col·laborar en la vida de la ciutat, és el reg dels nous arbrets, que fan cada dissabte a la tarda. Les guerres i la necessitat de llenya per bullir l’aigua no potable i per cuinar, han deixat les muntanyes de la rodalia pelades, en roca pura. Cal veure els vídeos a YouTube (“Proud Ethiopian Army’. This is an Ethiopian Mum’, etc.) on ja no sé quin exèrcit destrossa i crema a canonades, amb ganes i ràbia, els boscos que hi havia.
L’Ángel Olaran aconseguí de l’ajuntament cinc o sis espais per reforestar-los amb milers d’arbres. I des de fa més de 10 anys, convoca els ‘seus’ orfes per anar a regar els arbrets plantats aquell any que, donada l’absència de pluja durant tot l’hivern, necessiten l’aigua.
Cada dissabte després de dinar, doncs, s’apleguen una gran colla de nens disposats a col·laborar. Alguns professors joves de l’Escola d’Agricultura els acompanyen per dirigir l’operació. Omplen una camioneta amb quaranta regadores de plàstic (no se’n perdrà ni una!), i els de 8è de primària per amunt (inclosos els preuniversitaris) formen un grup de 40 que hi va dos cops al mes (alternant amb un altre grup de quaranta), tots del grup dels orfes, i caminen uns 4 quilòmetres fins Asakoma, un dels turons que apareixen en primer pla quan s’arriba a Wukro des del sud; d’aquesta manera la impressió del paisatge queda una mica suavitzada després d’un llarg camí de pedres i pols. En el lloc de trobada ja hi ha un dipòsit de 4.000 litres d’aigua reomplert, sens falta, cada setmana per un camió cisterna. Les coses que funcionen, funcionen com un rellotge.
En l’operació de reg, hi participen orfes, treballadors de l’Escola d’Agricultura i els voluntaris i visitants de St. Mary.
L’Àngel s’aboca a l’interior del dipòsit per omplir una regadora rere l’altra mentre els altres fan cua per anar a portar-les allí on els d’agricultura indiquen. Els joves i els més valents en porten dues en cada viatge; els més iaios, una i prou. Costa de fer-los entendre que fent cadena anirien més ràpid; en general tothom prefereix lluir-se fent més viatges i portant més aigua que els altres. Hi ha que diu que no fan cadena perquè no l’han vista fer mai, però l’orgull individual pot més que res: suar de valent davant dels altres.
Quan el dipòsit ja és buit, es puja a un turó més alt, on hi ha un altre dipòsit igual, i es recomença l’operació.
Per acabar, hi ha una tercera tongada de reg a càrrec d’uns 60 alumnes de primària, aquells que van cada dia a la Missió a fer els deures. El lloc és a Wukro mateix, en un bonic turó que anomenen ‘el cementiri catòlic’, encara que no hi ha ningú enterrat. L’Àngel diu que li agradaria ser el primer perquè des d’allí es veuen unes boniques postes de sol.
La qüestió és que els de primària s’ho prenen encara més a la valenta. Pugen les escales del turó suant com uns cosacs (prefereixen lluir el seu esforç personal en lloc de fer-ho pel sistema més descansat de fer cadena). Cal veure els més petits –els alumnes de cançons angleses- que no poden portar les regadores plenes i s’encarreguen de tornar les buides al dipòsit. N’acaparen cinc, sis, totes les que poden, i baixen a tota velocitat les escales per poder tornar a començar. Al final de la jornada l’Ángel els donarà un o dos plàtans de recompensa.
Durant el reg, que es fa a mà i amb regadores, els més petits són els encarregats de baixar les regadores buides al dipòsit d’aigua
L’operació del reg comença traient l’aigua del dipòsit. Un nen es posa dins del dipòsit i va omplint les regadores que s’utilitzen per portar l’aigua fins als arbres.
Aquests nens i nenes, nois i noies, recordaran aquests dies de reg tota la seva vida. Cada vegada que arribin a Wukro des de Mekele i vegin els turons arbrats (els únics, de moment en tot l’horitzó), pensaran: aquests boscos existeixen gràcies a mi; a mi i als meus germans.
