Tres dies d’oració i dejuni per la Pau a Etiòpia
El Pare Ángel Olaran ens escriu sobre els tres dies d’oració i dejuni per la pau a Etiòpia que han tingut lloc a finals de maig. La gent del Tigray s’ha unit a la crida de Pau i Justícia per a totes les nacions on la població viu atemorida.
Escrit del Pare Ángel Olaran: Tres dies d’oració i dejuni per la Pau
Seguint la croada de tres dies d’oració i dejuni per la pau, proposta per la seva Santedat Matthias, el Patriarca de l’Església Ortodoxa Etíop, tota la població del Tigray s’ha unit a la seva crida. Pau i Justícia no sols per al Tigray, sinó per a totes les nacions on la població viu atemorida.
Els dies 25, 26 i 27 de maig, han estat dies d’oració, dejuni i reflexió. Ni als pobles ni a les ciutats hi ha hagut cap trànsit aquests tres dies, tant de tuc-tucs, com d’autobusos.
La població ha passat aquests dies o bé a casa o a les esglésies-mesquites. Tant les botigues com altres serveis han romàs tancats.
Des d’aquí, puc visualitzar els carrers buits, la gent agafada per l’esperit de la croada –excepte pels desplaçats que arribaven escapant-se de la guerra–.
I crec que, fins als quals no tenien res què menjar, al seu estil, s’han unit a aquesta crida.
Mai una mala cara, ni una porta “tancada”
Quan pregunto als meus amics que, ´com sobreviu la gent´, ho expressen de manera molt senzilla: ho fem compartint el poc que tenim –alguna cosa així com, on passen fam 30 persones, igualment ho passen 35–. Mai he sentit que s’hagi rebutjat a algú que arribés buscant recer, menjar, encara que a vegades no se’ls pogués oferir més que una abraçada o un somriure. Mai una mala cara, ni una porta “tancada”. Unes quantes persones han pogut ser allotjades en cases particulars, encara que els soldats els hagin robat les mantes, matalassos, llits, olles.
La majoria dels desplaçats estan allotjats en escoles primàries, i per plena que estigui una escola, no hi haurà una queixa dirigida als que continuen arribant. A manca de tota ajuda humanitària, són els del poble els qui tracten de buscar alguna cosa per a oferir-los, a vegades amb l’ajuda dels diners que els enviem, o d’altres fonts. Tampoc he sentit que entre els desplaçats hi hagi empentes, per a assegurar que els arribi alguna cosa.
A Wukro, una ciutat d’unes 75.000 persones, on el servei d’aigües ha acabat destrossat i el menjar està per sota de l’escassetat, les persones desplaçades arriben ja a les 1.700 i no hi ha barricades per a impedir que n’arribin més; ni preguntes sobre la Covid, ni problemes d’interactuar amb ells – si hi haurà ignorància!: ningú es pregunta això que aquí ho tenim més ben après que el Parenostre (amb perdó): màscara, distància, bombolla, local tancat, vacunes. . . –
En els meus contactes amb aquestes persones més afins quant a serveis de suport als molt necessitats, cada dia es troben enfrontats a soldats per als qui: ètica militar, són dues paraules buides de cap contingut; moltes d’aquestes persones sofreixen en les seves carns, a les seves cases, amb els seus veïns, parents; dones violades brutalment, parents amics executats sense més; cases cremades, destrossades, hospitals destrossats. . . Una llarga lletania que els fa viure atemorits. En tota la seva lletania, on sorgeix aquesta incertesa, a vegades fins i tot por. . . Mai he sentit que hi hagi una mica d’odi, rancor, desig de venjança, de mort a l’enemic. Demanen, això sí, que se’n vagin.
I a Wukro es preocupen per nosaltres
Encara en aquest context, quan parlo amb ells per telèfon, la seva preocupació per la nostra salut davant la Covid, la falta de treball. . . És íntima i no falten consells que ens cuidem.
I, en acomiadar-nos, per molt que em demanin que segueixi aquí i enviï diners –que hi ha on emprar-ho– sempre acaben amb un: resa per nosaltres. I no és una cosa mecànica, ni part del comiat. És tan íntim com aquests tres dies de dejuni i oració.
Martin Luther King i els milers que juntament amb ell es van enfrontar a la policia, al Ku-Klux-Kan i a tota la població racista nord-americana, ho van fer en marxes pacífiques, amb oracions i cants d’esperança.
Jesús mateix, davant els esdeveniments decisius en la seva vida, va resar i va dejunar: els quaranta dies abans del seu baptisme per a començar la seva vida pública; en triar als dotze deixebles; abans de caminar sobre les aigües; abans del calvari, en l’Hort de les Oliveres. En fer veure als seus deixebles la falta d’operaris per a les messes, el primer consell va ser: Demaneu a l’amo de les messes que enviï operaris a les seves messes. Igual que, en veure que els seus deixebles havien tornat contents del seu primer ministeri, va agrair a Déu que aquests deixebles també fossin del seu grat. Jesús no va resar de cara a la galeria ni per a donar un exemple als seus deixebles; va resar perquè el necessitava, perquè el volia contrastar amb el seu Pare. ”He vingut a fer la voluntat del meu Pare”, i així va anar descobrint-la.
Fins als nostres avis ho van creure; “A Déu pregant i amb el mall donant” – l’espiritualitat de la Creació, Redempció inclosa – “Vaig tenir gana i em vau donar de menjar”.
Una vegada més, d’aquí els TRES DIES D’ORACIÓ I DEJUNI.
Àngel