La mort de George Floyd està despertant consciències humanes
El Pare Ángel Olaran ens escriu des de Wukro, Etiòpia., perquè no ha estat aliè a l’onada d’indignació i protestes al llarg dels Estats Units en contra del racisme, la xenofòbia i els abusos policials cap als ciutadans de raça negra. El missioner basc comenta que la mort de George Floyd està despertant consciències humanes.
George Floyd, un home afroamericà estatunidenc que va morir per asfíxia per falta d’oxigen provocada per l’oficial Derek Chauvin. Després d’haver estat esposat i posat boca terra pressionant-lo contra el paviment amb el genoll recolzat sobre el coll de Floyd, qui mentre era detingut, va repetir diverses vegades la frase “I can’t breathe” (en català, “No puc respirar”).
A continuació, publiquem les reflexions del Pare Olaran sobre la mort de George Floyd i sobre el moviment activista Black Lives Matter (en català, “Les vides dels negres són importants”) que sorgeix en els Estats Units en les comunitats afroamericanes i que realitzen campanyes contra la violència exercida cap a persones negres que s’han reproduït durant el mandat del president Barack Obama.
Reflexions del Pare Ángel Olaran:
Black Lives Matter
La mort de George Floyd va ocórrer el 25 de maig; al cap de poques hores l’assassinat era ja notícia arreu del món. I continua sent-ho. La mort de George Floyd està despertant consciències humanes.
La frase “Black Lives Matter” sembla ser una reacció contra un suposat: “only white lives matter” (solament les vides blanques importen) quelcom ‘comprensible’ en l’època de l’esclavitud, però no ara. Crec que solament en el cas que s’hagués d’esculpir, que no ho crec: White Lives Matter, podria esculpir-se Black Lives Matter, Red Lives Matter… Si en la frase el fort és la vida, la vida està intrínsecament unida a cada color per igual; si el fort és el color: tots els colors intrínsecament units entre si ‘participen’ a una mateixa vida.
Amb tot això, està aconseguint un sentir humà molt favorable, pot ser un despertar consciències en la població humana, al marge de fronteres, nacionalitats. La seva mort ens uneix. Una vida conta. La tragèdia de Floyd, segons informació rebuda, va ocórrer perquè un empleat d’una botiga va trucar a la policia sospitant que una persona volia pagar amb $20 falsos. Difícilment a un sospitós que no s’enfronta, no té cap arma i està esposat, se’l pot anul·lar de la manera que mostra la foto. El mateix policia va ser jutge i executor. Pot ser per a l’assassí el fet que fos negre fos suficient raó per matar-lo… INQUALIFICABLE. I si hi hagués qui el felicités, o simplement li donés suport… difícilment podria qualificar-se a aquella persona. L’inqualificable d’alguna manera el qualifica.
Tres dies més tard
El 28 de maig, tres dies després de l’assassinat de George Floyd, el periòdic El País comunicava: “la pandèmia arrossega a altres 86 milions de nens a la pobresa”, i segons l’organització Save The Children, el nombre d’aquests menors pobres, per a finals del 2020 arribarà a 672 milions. I molts d’ells, possiblement la majoria siguin negres. Aquest informe realitzat per Save The Children i Unicef basa les seves conclusions en les projeccions econòmiques de l’FMI i el Banc Mundial. La informació d’El País continua: “segons la Universitat de John Hopkins, aquesta nova situació provocaria la mort d’1,2 milions de menors de 5 anys, en tan sols sis mesos”.
I això no ha estat notícia, ni encara ja sabent-ho, a molts no ens crearà cap malestar.
Sense treure el menor rebuig a la repugnància de l’assassinat de George, sembla haber alguna cosa per sobre de la notícia que hagi creat aquesta commoció mundial: la foto?, el moment: ha estat el ‘xivo expiatori’ sobre el que hi posem tots els nostres horrors, errors… ??? Si solament és el fet d’haver-lo matat, netejaria els nostres sentiments humans.
L’informe continua: “Per la seva part, el Banc Mundial anunciava el passat 19 de maig ajudes per valor de 160.000 milions de dòlars (143.380 milions d’euros) a disposició dels països en desenvolupament.
Banc Mundial, FMI, ONU, UNESCO amb totes les organitzacions a favor del desenvolupament del Tercer Món, del Món Empobrit…
Graham Hancok
Fent un pas enrere d’uns vint anys Graham Hancok, en el seu llibre “Lords of Poverty” informava com el president del Banc Mundial, dirigint-se als 10.000 invitats, sent Graham un d’aquests, celebrant l’encontre anual, els va dir: “La nostra institució és molt rica econòmicament i en experiència, però el seu treball quedarà en no res si no som capaços de veure el món a través dels ulls dels més desafavorits, si no podem participar en les seves esperances i pors. Estem aquí per a servir les seves necessitats, per ajudar-los que descobreixin el seu poder, el seu potencial, les seves aspiracions… Accions col·lectives contra la pobresa global és el fi comú que ens uneix avui, aquí. Per això, haurem de re-dedicar-nos en la consecució d’aquest gran bé” (pàg. 38).
L’autor continua. Mirant als 10.000 assistents no era difícils adonar-se que no eren les persones adequades per a dur a terme aquell noble objectiu; si no badallaven o dormien en les sessions plenàries es trobaven gaudint de tota una sèrie de còctels, dinars, ‘berenars’, sopars, aperitius de mitjanit, dignes dels més professionals gormands. La factura dels 700 esdeveniments preparats per als assistents durant la setmana s’estimava en 10 milions de dòlars. Amb una llista de tota mena de menjars, i totes en abundància, vins d’alta qualitat importats… arribant a l’extravagància.
També l’FMI en les seves trobades freqüenta els mateixos súper hotels, el Shoreham en aquest cas. Segons el mànager de les begudes, l’exquisidesa de l’FMI demanda Champagnes internacionals. Sopars de 200€ cobert. Tot això ocorria a Washington (pàg. 38-30-58). Amb llargues cues de llemosines, col·lapsant el trànsit, a 44 dòlars l’hora amb un contracte de no menys de 10 hores dia.
Més Hancock
Hancock comenta que els membres de totes aquestes institucions internacionals, començant per l’ONU consideren aquest súper privilegiat estil de vida com un dret que va amb el seu càrrec; com un premi per recompensar “els seus grans sacrificis”, en el que, d’alguna manera semblen creure – no com un estil de vida incrustat en la seva hipocresia (pàg. 40).
No resulta estrany que aquests súper pagats buròcrates s’hagin organitzat, sense el menor escrúpol, de tal manera que, encara sent despatxats, tinguin dret a rebre del Banc Mundial, una mitjana d’un quart de milió de dòlars per persona.
Cuellar, sent Secretari General de l’FMI, defensava que era una política necessària que els empleats de l’ONU rebessin sous més alts que els funcionaris millor pagats en el món, per estimular-los i acceptaren tot allò que comporta el seu treball (96). Segons Hancock, molts d’ells, a més de ser incompetents, en les úniques reunions que estaven per totes, forçaven, exigien, eren les que tractaven els augments de salaris.
En la contraportada del llibre Grahan informa: 60.000.000.000 de dòlars anuals per donar suport als pobres. I en el transcurs del llibre fa veure que entre el 80 % i 90 % d’aquests milions es queda entre els patidors buròcrates com bons, dietes, viatges, bacanals…
El llibre comença amb un poema de Ross Coggins, que acaba: ”prou de versos – anem amb la missió! El nostre camp és tan ample com la condició humana. Demanem a Déu, que la promesa bíblica es mantingui: Els pobres sempre els tindreu amb vosaltres”.
No moltes oracions hauran estat tan escoltades com aquella: 86 milions nous de pobres – solament de nens. No seria d’estranyar que més d’un d’aquests buròcrates donés gràcies a Déu per enviar-los la Covid19.
Preguntes
Què passaria amb els 143.380 milions d’euros que el Banc Mundial tan “generosament” ofereix als pobres? Diner recaptats dels impostos als de peu. Quants milions d’aquests nens, molts negres, s’uniran als 25.000, també negres molts d’ells, que morent ja diàriament? Quants d’aquests buròcrates seguiran festejant a costa de tanta mort innocent? Del poema a dalt indicat: “Parlem de malnutrició mentre mengem xulles, a la vegada que planegem conferències sobre la fam i durant els descansos prenem té les inundacions d’Àsia o la sequera d’Àfrica. Ens enfrontem a cada situació amb la boca oberta”.
Quan faig referència al salt de vint anys enrere, em refereixo al temps transcorregut des de l’edició del llibre en les meves mans 2001 fins avui. Possiblement l’administració i burocràcia de l’ONU hagi millorat. Seguim comptant amb unes 170.000 persones que moren al dia perquè els falta un plat de mongetes, amb molts milions de famílies pobres i és coneixement comú que les seves grans institucions encara es queden amb un 75% del ‘pressupost’ en mà. A pesar d’aquesta imatge tan derrotista, m’uneixo en sentir de Jean Ziegler, en el penúltim paràgraf del seu llibre. “S’ha de canviar el món” : “Però aquesta societat civil (el Fòrum Social Mundial), dotada especialment amb les armes d’una ONU regenerada, obre l’horitzó d’un món per fi més humà”.
Que l’assassinat de George Floyd ens porti a un món més humà, a abanderar a les més de 200.000 persones que moriran diàriament, perquè els fa falta un plat de mongetes. De Jesús es va dir: “és necessari que un – en aquest cas, ell – mori pel poble”. Tant de bo l’assassinat de George, almenys davant Déu, tingui aquell valor redemptor i ens salvi de caure en l’esperit del consumisme per mínims que siguin els nostres recursos, obrint-nos, si procedís, fins a poder donar del que necessitem a qui més necessiten.
Ángel
Reflexions del Pare Ángel Olaran que ens envia des de Wukro, Etiòpia, sobre la mort de George Floyd.
