El Congo: tragèdia silenciada, riquesa saquejada
Aquest impactant text escrit per Àngel Olaran, titulat “El Congo: tragèdia silenciada, riquesa saquejada”, ofereix una mirada descarnada a la guerra oblidada que alimenta el capitalisme global. Denuncia el drama invisible que viu la població congolesa, on milions de persones pateixen desplaçaments, fam i una violència extrema mentre potències occidentals i multinacionals es beneficien de l’espoli de recursos naturals com el coltà, l’estany i els diamants.
A través d’un relat cru i directe, es revela el paper d’actors internacionals —incloent-hi els EUA, la UE, Rwanda i Uganda— en un conflicte impulsat per interessos econòmics. La hipocresia política i el menyspreu per la vida humana queden al descobert, mentre es qüestiona la gestió de la immigració africana a Europa.
Una lectura imprescindible per obrir els ulls, que desemmascara la hipocresia global i ens interpel·la sobre el tracte a la immigració africana.
A la Fundació CIS Àngel Olaran ens sentim profundament interpel·lats per les injustícies que colpegen el continent africà. Conflictes com el del Congo, o com el que va patir la població de Wukro, Tigray (Etiòpia) entre 2020 i 2022, agreugen dia rere dia les condicions de vida de milions de persones.
Avui, a Wukro, les conseqüències d’aquella guerra encara són molt presents: fam, destrucció, manca d’oportunitats i un futur incert. Aquest article ens ajuda a entendre una realitat silenciada, però també ens empeny a actuar.
Des de la nostra fundació treballem cada dia per transformar aquesta realitat. El teu suport pot marcar la diferència. Uneix-te amb el teu donatiu i col·labora amb els projectes a Wukro.
Imatge de persones desplaçades portant les poques pertinences que els queden a l’est del Congo – Kenny Katombe / The New Humanitarian
Escrit per Ángel Olaran: El Congo: tragèdia silenciada, riquesa saquejada
Una mirada descarnada a la guerra oblidada que alimenta el capitalisme global
Guerra invisible, crim silenciat. Predicar en el desert
Història actual —d’avui— oculta, ignorada, a més de criminal: “GUERRA AL CONGO (RDC), PUR CAPITALISME”, Rosa Moro: AFRICANA juny 2025. Pàg. 14-16.
L’M23, una organització paramilitar del règim ruandès va prendre el control de Goma, capital del Kivu Nord, arribant fins a Bukavu, capital del Kivu Sud. En el trajecte, unes 7.000 persones van ser assassinades, a més de violacions massives a dones, nenes i nens, tortures indescriptibles a famílies, massacres indiscriminades, enterraments de persones vives, saquejos i destrucció, provocant uns 7 milions de persones desplaçades que s’aglomeraven en camps ja massificats, entre elles menors no acompanyats… Es calcula que 28 milions de persones pateixen fam aguda. Morts per desnutrició, manca de medicaments i d’higiene. I més.
Actors, directors i víctimes d’una obra macabra
L’escenari del terror: riquesa natural en disputa. Tot el que s’ha mencionat serveix de teló de fons.
Decorats:
El Congo és un polvorí de riquesa on abunden el cobalt, coure, coltà, or, plata, diamants, casiterita, urani, terres rares, estany, tàntal, wolframi, dipòsits de petroli, gas i terres fèrtils. Una selva amazònica. I més.
Directors de l’Obra:
Grans potències occidentals, principalment els Estats Units i el Regne Unit juntament amb la Unió Europea i Israel.
Actors Principals:
Rwanda i Uganda, delegats i mercenaris, armats i entrenats pels Directors, que també els financen i prenen les mesures necessàries perquè els recursos d’aquell decorat surtin sense dificultat cap als mercats occidentals.
Extres:
Els soldats que maten, arrasen, violen…
Tenebres diplomàtiques i cinisme polític
El tema de l’Obra:
L’atac de gener de 2025; com a resultat, el 13 de març, l’empresa nord-americana Alphamin Resources Corp., situada a Walikale, va haver de tancar per la inseguretat, fet que va fer pujar el preu de l’estany un 30%. Davant això, Trump va enviar dos dels seus millors assessors en afers africans, que van aconseguir que la calma tornés a la localitat i que l’empresa reobrís, fet que va provocar una caiguda del preu de l’estany.
A la Unió Europea es va considerar imposar sancions a Rwanda, però com que els seus soldats protegeixen empreses franceses, es va passar pàgina. L’escriptora apunta que “el pagament es fa amb diners públics, és a dir, sota la disfressa de ‘missions per la pau’” — pura intel·ligència natural, per malvada que sigui.
Els assessors, ja a Washington, en una roda de premsa el 17 d’abril, es van explayar: “Tots dos es van mostrar orgullosos dels seus èxits […] promoure la pau duradora a tot el Kivu i fomentar, a més de protegir, la inversió del sector privat nord-americà.”
Ball de dates:
El seu viatge del 2 al 9 d’abril va passar per les capitals del Congo, Rwanda, Uganda i Kenya. A finals de gener de 2025, l’M23 pren Goma i Bukavu el 16 de febrer. El 13 de març es tanca l’empresa nord-americana. El 17 d’abril es fa la roda de premsa a Washington — per aleshores ja s’havia reobert l’empresa. El 23 d’abril té lloc una reunió a Qatar, país amb molts interessos econòmics al Congo. S’hi signa un acord entre “ambdues parts”, reafirmant el seu compromís amb l’alto el foc immediat — reafirmant quelcom ja afirmat abans. A tots els participants els interessa la seguretat de la zona. Qui són “ambdues parts”? Se sap que Tshisekedi i Kagame, presidents del Congo i d’Uganda, hi eren presents.
Rosa Moro acaba el seu escrit: “Tot no és més que pur capitalisme.”
Veus des del cor de Bukavu
Informen? Desinformen? Ignoren els lectors?
En el mateix Butlletí, pàg. 32: CRIDA DELS JOVES DE BUKAVU A LES GRANS POTÈNCIES.
“Vosaltres que teniu el poder de provocar la guerra, si us plau, deixeu d’alimentar-la al nostre país.” Aquesta demanda, signada per 40 joves, va ser adreçada a l’Agència Fides després de la conquesta de la ciutat, el 16 de febrer, pels rebels del M23.
Segons denuncien els joves: l’objectiu d’aquesta guerra és “el control dels recursos minerals del país, exportats després a través de Rwanda cap a les grans indústries tecnològiques.”
Els 40 alhora proclamen: “Per assolir la pau necessitem amor, perdó, diàleg, comprensió, reconciliació.”
‘Jerga’ aliena als ideals de la Unió Europea i els seus aliats.
Encara se sent el crit del Papa Francesc: “L’Àfrica no és una mina per explotar ni una terra per saquejar.”
Espoli sense treva, migració sense futur
La resposta d’Occident:
La Unió Europea, contràriament als seus principis, crearà el seu propi exèrcit. Tants milers de persones de gran vàlua; tants milions d’euros en joc, en aquest cas brut, i no dona per més! Incapaços d’oferir una alternativa. Aquesta decisió l’hauria pogut prendre qualsevol ximple, amb tot el respecte, amb aquests diners a la mà.
Més morts, misèria, horror, destrucció als països productors de matèries primeres; més riquesa a Occident, generada per l’espoli de la riquesa original. Les armes es venen, creen llocs de treball. I el pagament, sempre, dependrà dels impostos de la població destrossada i empobrida per aquestes armes.
Tot menys promoure la indústria in situ, allà on neix la matèria primera. Els dos enviats de Trump es felicitaven per haver aconseguit “fomentar i protegir la inversió del sector privat nord-americà”, blasfemant alhora, al comunicar que havien aconseguit una pau duradora a tot el Kivu.
A més de no ser veritat que haguessin establert la pau a la zona, això era una qüestió que ni tan sols els preocupava. Al Congo tot es produeix a preus mínims, començant per l’estany, com en aquest cas, i amb salaris igualment baixos. Els aranzels duaners, si és que n’hi ha, sempre juguen a favor d’Occident.
Sobirania, racisme i humanitat
La política d’Occident davant la migració frega la niciesa, per no parlar de mala voluntat. Interessa que els africans continuïn sent pobres; que no es beneficiïn del que la Natura els ofereix. També Trump ho té clar.
Si la Unió Europea destinés una tercera part del que es gastarà en crear i mantenir el seu exèrcit, així com part dels fons emprats per protegir les seves fronteres dels sense papers, a crear indústries en diversos pobles africans —els beneficis de les quals es reinvertissin a millorar les condicions de vida de la població— pocs joves es veurien obligats a creuar deserts i mars.
Si algun dia els polítics i economistes africans organitzen un comerç africà amb un mercat africà, la migració es bolcarà cap a Àfrica.
Durant els anys 60, l’Àfrica es va alliberar dels colonitzadors. Avui dia encara s’ha d’alliberar de molts dels seus polítics que, sense escrúpols, es deixen corrompre pels seus col·legues occidentals i d’altres. Es van formar sota els criteris i principis dels colonitzadors, que en marxar van deixar enrere països amb policies i exèrcits. A penes hi havia tres universitats a l’Àfrica subsahariana. I va començar el neocolonialisme.
Segons la premsa, Espanya està saturada de creuers, motxillers i pasteres. Els dos primers grups, tot i els problemes que causen, no troben cap problema fronterer. Molts dels qui arriben en pastera han hagut de pagar el viatge molt més car que els seus “homòlegs”. Cada persona amb la seva pròpia història de patiment, por, horror, moguts per les famílies que han deixat enrere.
Un cop embarcats a la pastera, és quan els queda el trajecte més curt, que és alhora el més difícil, i no només per les inclemències climatològiques.
Per aleshores, el coltà, liti, potassi, or, coure, plata, diamants, urani, tàntal, cobalt, estany, casiterita, wolframi… ja estan produint armes, creant riquesa tant a Espanya com a la resta d’Europa.
El crim sobre la consciència occidental és que, tot i beneficiar-se d’aquest espoli, encara es persegueixi a mort els migrants, quan només busquen seguretat per recollir olives, fruites, vendre al carrer i ajudar les seves famílies.
Davant aquesta negació, a més d’un només li queda el que li ofereix la màfia de les drogues, organitzar-se en guetos… Els mateixos que, durant el viatge, malgrat tots els problemes, els han ajudat a arribar a “port segur”.
Per inhumanes i horroroses que siguin les dificultats que se’ls imposin, no deixaran d’emigrar. El seu missatge continua essent clar: en aquest moment, centenars d’ells travessen deserts a peu i mars en condicions precàries… A la seva manera, saben que el treball i la riquesa són aquí i no als seus països.
Una vegada més: si se’ls ajudés a crear la seva pròpia indústria —no com la nord-americana esmentada abans— sinó una que els generés treball i salaris dignes, no caldrien concertines ni murs humans de policies amb gossos a les costes.
Però aleshores, a molts polítics occidentals, dels anomenats ultres i no tan ultres, els faltaria una pedra angular del seu discurs polític: en les seves campanyes no podrien exacerbar-se escopint el seu rebuig frontal i visceral contra aquests que venen, abusant de la nostra democràcia, o del que sigui, a robar-nos la feina.
Com que necessiten aquests vots, tenen necessitat de la immigració. Vergonyosament, se n’aprofiten.
¿Serà que els honorables líders ultres i d’altres ignoren aquest desequilibri econòmic i carreguen contra aquests llops disfressats de bens?
Un filòsof deia: “Tots som iguals en néixer; després, ja no.”
De fet, a les persones dels creuers i a les de les pasteres no se les acull de la mateixa manera.
Se’ns imposa que la Sobirania Nacional, la del PASSAPORT, està per sobre de la SOBIRANIA CÒSMICA, la que ens dignifica. La primera és la que divideix, destrueix: l’altre és el nostre enemic.
Quan veiem, especialment, subsaharians pels nostres carrers i horts, RESPECTEM-LOS. Són els nostres proveïdors.
Ángel
Un text que vol remoure consciències
El patiment del poble congolès no és fruit del caos, sinó de l’ordre imposat per interessos econòmics globals. Allò que consumim, el que callem i el que votem té conseqüències més enllà de les nostres fronteres.
Potser no podem canviar el món de cop, però sí que podem triar mirar, compartir, actuar i exigir justícia.
Perquè mirar cap a una altra banda també forma part del problema.
La realitat que viu el poble congolès no ens és aliena. A Wukro, al nord d’Etiòpia, acompanyem cada dia una població que també ha patit les conseqüències d’una guerra recent i de l’abandonament internacional. Des de la Fundació CIS Àngel Olaran apostem per projectes que retornen dignitat, esperança i futur a qui més ho necessita.
Si aquest article t’ha commogut, et convidem a fer un pas més. El teu donatiu pot ser una eina de canvi real.
👉🏽 Col·labora a través de la nostra web, fes un donatiu!.
Amb la col·laboració de
