Ángel Olaran: Cap a on ens porten?

El text escrit per Ángel Olaran: Cap a on ens porten? planteja una profunda reflexió sobre la indiferència global davant la tragèdia humana a Palestina i altres racons del món, on la vida de milers de nens i dones es redueix a fredes estadístiques. Denuncia el contrast entre el dolor real de les víctimes i la passivitat dels qui mirem des de la distància. Amb imatges colpidores que es graven a la memòria, ens recorda que cada vida és única i irrepetible i confronta la nostra manca d’empatia i compromís. També critica la hipocresia de les democràcies occidentals, que promouen valors de llibertat i acollida mentre aixequen murs d’odi contra els migrants.

El pare Olaran assenyala la contradicció entre els enormes recursos destinats a l’armament i l’abandonament dels més vulnerables. Així mateix, alerta sobre el paper del capitalisme transnacional en la perpetuació de conflictes i desigualtats. Davant d’això, proposa tornar a l’arrel: la dignitat humana, la cura de la Mare Terra i el compromís personal i col·lectiu per un futur més just.

A continuació, l’escrit d’Ángel Olaran en què fa una crida a la consciència i a la solidaritat davant la indiferència, la injustícia i la deshumanització del nostre temps.

Un retrobament entranyable amb el pare Ángel Olaran a la nostra seu, el 18 de juliol de 2025.

Escrit per Ángel Olaran: Cap a on ens porten?

Palestina: vides reduïdes a estadístiques i la indiferència global

Si des de Palestina, en lloc d’exposar-nos a les morts de nens i dones, ens exposessin a les morts de cavalls, gossos, gats… El crit hauria “travessat els núvols” – prego a Déu haver-me equivocat en la meva apreciació.

Es tracti diàriament de 10 o 100 morts, queda reduït a pura estadística: el genocidi arriba ja a unes 65.500 morts. Quin horror! – a tant ja hem arribat. Les imatges de mares, pares, germans, parents, veïns plorant, destrossats, aferrats als cossets dels seus petits, dels més grans, amb prou feines ens creen un sentiment temporal de compassió.

Cada persona: una edició irrepetible, tres cops única

Se’ns presenten milers de rèpliques de “La Pietat”, amb mares esquinçades abraçades als esquelètics cossets dels seus fills que encara respiren – vaig sentir dir: la mare continua sent el millor invent de Déu. A “El espejo del cerebro” Nazareth Castellanos exposa que tenim 11 milions de lletres químiques en el nostre genoma, cosa que fa que cada persona, cada cosset per famèlic que sigui, sigui 3 cops diferent de la resta de la humanitat: EDICIÓ SÚPER ÚNICA. Amb els mateixos drets, el mateix orgull i la seva història personal, igual que les dels qui mirem el seu desenllaç des de la barrera. Qui ho diria! A això s’hi afegeix que cadascuna d’aquestes persones és l’Esposa, davant la qual es bolca el seu enamorat Espòs, Déu, “Càntic dels càntics.” Què més es pot demanar! Ni per aquestes! Més d’un li tirarem la culpa a Déu – que aquesta acusació no desvirtuï la nostra responsabilitat.

La incoherència de la nostra humanitat: entre l’avortament i la indiferència

Quina diferència pot haver-hi entre una jove que avorta, que no ho fa alegrement, i nosaltres que, passius, indiferents, assistim, consentim la vergonyosa, humiliant mort de tants nens – 3 cops únics – davant les angoixants mirades de les seves mares, a qui, després d’aplaudir-les per no haver avortat, ni tan sols els oferim una monedeta. Es fa difícil qualificar-nos d’humans; tots els adjectius, per pejoratius que siguin, queden curts, ens deixen impassibles. La nostra humanitat produeix nàusees: amb aquestes monedetes que no arriben, es podrien salvar les vides de molts, molts nens – 3 cops ÚNICS – en centenars d’altres escenaris humans.

Molts de nosaltres busquem dietes, per cares que puguin ser, per no engreixar; amb tot, encara demanem: “DÓNA’NS AVUI EL PA NOSTRE DE CADA DIA.” – el comparteixo? Una vinyeta de fa uns anys mostrava dos ancians famèlics, amb el comentari d’un d’ells: diuen que hi ha llocs on la gent paga per aprimar-se.

Democràcia, odi i contradiccions a Occident

Fa la impressió que la paraula DEMOCRÀCIA adquireix el seu ple valor només a l’interior del meu PARTIT i així ens l’escopim mútuament amb un orgull cobert d’ODI, la contra-virtut que se’ns imposa com a moneda de canvi; el trist és que aquest contra-valor sorgeix de la CIVILITZACIÓ OCCIDENTAL, de la qual tant ens enorgullim.

I així augmenten els moviments violents de joves demòcrates, civilitzats, fins i tot catòlics, contra joves que deixen la seva terra, rica en matèria primera; i deixen les seves famílies, seguint la riquesa, aquella matèria primera que, espoliada dels seus països d’origen, crea riquesa a Occident i altres nacions on se’ls rebutja amb ODI i això en nom de valors PÀTRIS. La Sobirania Nacional ho exigeix.

Migració i joventut: papers entre l’odi i l’amor

El seu llum verd són els papers. Sense excepció tots els que s’endinsen al desert o al mar, ho fan sense papers. Saben que han d’afrontar màfies. Ignorants ells!: desconeixen l’esperit acollidor de la Unió Europea, que, a través de les seves diferents ambaixades obertes, hi són per acollir-los, oferint-los tota l’ajuda possible perquè siguin emigrants legals. Així, aquests joves que ara Voxiferen i actuen violentament, motivats per aquests mateixos valors pàtrics, sabent-los emigrants legals, els abraçarien. Tristament, un paper és la barrera entre l’ODI i l’AMOR.

Amb tot, a aquests joves defensors de valors pàtrics, encara se’ls pot demanar la seva col·laboració donant suport a les institucions nacionals que treballen perquè els migrants, ja presents a la nació, puguin aconseguir els seus papers i cotitzin. VOX es presenta com l’únic partit catòlic, defensor a ultrança de la legalitat, hereu del llegat de Jesús: “Vaig ser un estranger i em vau acollir”, podria tenir un paper essencial en aquest cas. Qui sap!

Tragèdies silenciades i el rebuig a la diversitat cultural

El 6 d’agost ens vam assabentar que, del vaixell en què viatjaven cap a l’Aràbia Saudita, 162 joves etíops, 140 van morir en enfonsar-se el vaixell, després d’haver pagat 3.000 €. Ha estat notícia en algun informatiu?

Els espanyols de pro acusen els migrants de no acceptar la nostra cultura. A gairebé totes les nacions d’Amèrica del Sud, diria que a totes, existeix la casa, o el centre, d’Espanya, la casa basca, la gallega… encara que ens uneixi l’idioma. Els meus nebots nascuts a Xile són i se senten xilens, però no per això deixen de celebrar festes i altres esdeveniments a la Casa d’Espanya, amb exhibicions de flamenc, jotes… vestits inclosos. ¿Admetríem aquí la casa marroquina, senegalesa…? La majoria d’aquests joves migrants, si se sentissin mínimament acollits en les seves feines, veïnats, esglésies, hi entrarien de ple. Conec diversos d’ells amb coneixements de català, de gallec, d’eusquera.

Europa entre armes, economia i pèrdua de valors

Pregunta als polítics: quants d’entre els seus familiars han sortit a “fer les Amèriques”? Quants estan disseminats per la UE?

Quins fils mouen la UE? Davant la catàstrofe humana, còsmica, la UE proposa, com l’oferta més correcta i professional, tenir el seu propi exèrcit i així independitzar-se d’americans, russos i altres – d’entrada, és una oferta contrària a la naturalesa de la UE. Alguna cosa no quadra: estan desorientats davant les normes de Trump, pel que les seves lleis suposaran per a l’economia espanyola, en aquest cas; però es disposa de moltes, moltes milionades d’euros per a armes pesades i de les altres, a més de tot el pressupost en sous, dietes i renovació de material destructiu, durant moooolts anys. Quin principi de la UE sustenta el dret a aquest canvi substancial en la constitució de la UE? S’ha pensat a preguntar-ho a la població? El fet d’haver estat elegits democràticament, ¿els autoritza a concedir-se aquest dret?

El problema no està en aquell home abans mencionat, o similars, sinó en el sistema democràtic, legal – insubstituïble – que permet que es tingui la humanitat dominada per persones d’aquest tarannà. A la UE s’està arribant al fet que, en cadascuna de les 27 nacions que la componen, l’ODI estigui calant ben endins.

La precarietat dels joves i les contradiccions del sistema

Els migrants ja estan al mateix nivell que les drogues i el terrorisme. Figuren en tots els parlaments europeus com una xacra a extirpar, sense sentimentalismes en els mitjans que s’utilitzin contra ells. Àfrica val tant com pugui ser dessagnada.

Fa un parell d’anys vaig llegir que l’Estat Policial Global dona suport al capitalisme transnacional, oferint possibilitats en les quals invertir el seu immens capital. Inverteixen aquests diners en drogues, terrorisme i contra migrants, però de “mentida”, de manera que no deixin d’existir ni la droga, ni els migrants, ni el terrorisme – el que ells qualifiquin com a tal. Seria com acabar amb la gallina dels ous d’or.

Segons aquesta institució esmentada al paràgraf anterior, el que no aporti beneficis al seu capital, ha de desaparèixer, raó de més perquè Palestina hagi de desaparèixer – no aporta cap benefici a l’economia transnacional. Amb tot, ja des de l’inici d’aquesta guerra, Netanyahu va anunciar que Palestina desapareixeria.

Ens movem sobre sorres movedisses: armes nuclears, la IA. I els nostres polítics amb el seu: “i tu més, ximple, ala!” Sembla que cap partit, ni polític, ha pensat a acudir als savis del lloc, a estadistes apartidistes, moguts per principis ètics, superiors als de qualsevol partit, en els quals el cosmos i el pobre siguin la norma vigent. Decideixen en funció dels vots en joc: que els nostres votants vegin que som afins a Vox – en aquest cas – i no se’ns escapin. Proselitisme pur i dur. És la direcció que s’està prenent a l’interior de la majoria de països de la UE. Quelcom que, al seu estil, s’ha donat a l’Església Catòlica; i en temps, sense escrúpols pels mitjans emprats. Esperem que els Concordats no condicionin la llibertat de l’evangeli.

Menors, recursos públics i la paradoxa de la mà d’obra

Permeteu-me: la condició de la majoria dels joves nacionals d’avui és humiliant. Donada la precarietat dels seus sous no poden sortir de casa dels seus pares. A Wukro, acompanyats de personal de Benestar Social, sense avís previ, vam visitar més de 100 cases. Encara que sàpigues què és el que trobaràs, quan has vist la precarietat, canvia la teva apreciació. A afegir-hi les inhumanes condicions en què viuen molts temporers durant les campanyes de recollida de productes dels horts. Segons la patronal es tracta d’una minoria. ¿Els hauran visitat?

Google exposa que, a Catalunya, els menors no acompanyats d’entre 18 i 23 anys reben 750 € mensuals, dels quals han de contribuir amb 260 € mensuals per al lloguer. Són acollits en habitatges assistits pels quals el govern “inverteix” 1.200 € per jove-mes. Els mateixos suports reben joves catalans.

A Canàries hi ha un grup de 5.000 menors abandonats, tant a nivell nacional com a nivell de la UE. La regió canària amb prou feines els pot atendre i no deixen d’arribar-ne més. Les altres regions no hi estan disposades, a causa del pressupost. El pressupost correspon al govern central. Espanya és una de les portes d’entrada a la UE. Ens fa pensar que, si la UE se’n fes càrrec, desequilibraria el seu pressupost armamentístic i el de la lluita contra els migrants. El que exigiria que paguessin encara menys per la matèria primera. Amb tot, l’economia agrària, els serveis socials, així com els incendis forestals que necessiten el treball de manteniment de boscos a l’hivern per evitar els incendis a l’estiu, tot això clama, exigeix mà d’obra: els tenim a casa, a dins, joves per qui no s’ha invertit ni un duro, forts, desitjant treballar i cotitzar per al que supliquen els papers, i els tractem com els residus nuclears que vam anar abocant al llarg de les costes africanes, no sense abans espoliar-les del peix.

Del Covid-19 al negoci de la guerra i la intel·ligència artificial

La Covid-19 va fer que el món s’aturés. La situació actual exigeix que també el món de les armes, la xenofòbia, del benefici a costa de tot… cedeixi al còsmic. Amb la Covid ES VA PODER.

Amb tot, els nou grans de Silicon Valley, en assabentar-se que Trump va comunicar el seu compromís d’emprar un bilió de dòlars en informatitzar l’exèrcit, tots ells han canviat les seves lleis originals de no comprometre’s amb la guerra, per contribuir-hi elegantment, insistint en valors humans per la pau, inherents a la IA i d’altres. Ells saben que això és mentida, que el benefici i el poder ho exigeixen.

Una sola salut: humanitat, animals i Mare Terra

Cap a una única salut: tots depenem de Mare Terra. Ella generosament, durant milions d’anys, ha anat alimentant des de les seves entranyes una vegetació sana, i aquesta vegetació col·labora amb la salut dels animals i tant les plantes com els animals contribueixen perquè també la humanitat participi directament d’aquesta salut que procedeix de Mare Terra. Plantes, animals i persones ens necessitem. Ho hem de fer junts, estimant la nostra MARE.

Constitució, política i desunió davant l’adversitat

Dóna la impressió que els polítics no necessiten assessors.

NB:

Hisenda, l’exèrcit, el servei de multes de trànsit en cap país han fallat per manca de personal o salaris baixos. En els seus treballs i serveis són modèlics – mai fallen. No necessiten organitzar vagues. Ho tenen tot; el govern s’avança a les seves necessitats. M’imagino l’enveja sana del personal sanitari, educatiu i un sens fi de funcionaris.

L’ànima creada a imatge i semblança de Déu. Temple de l’Esperit Sant. El matrimoni, sagrament de la unitat de Déu amb l’ànima de cada persona. Déu ens envaeix des del més íntim de la persona – és la nostra pròpia arrel. Segons Sant Joan de la Creu, Déu gaudeix de cada moment de pregària que li oferim: la nostra voluntat està amb Ell, encara que el nostre pensament vaguegi.

Constitució: Les dificultats naturals, com ara els incendis, en lloc d’unir els polítics en un programa comú, les aprofiten per separar-se més, creant més barreres entre la població. L’espectacle muntat pels polítics és tan desolador com el dels incendis. I tots ells, basant els seus criteris en la mateixa Constitució: l’anul·len – tot s’hi val.

Ángel
Agost, 2025

Un futur que depèn de nosaltres

La humanitat travessa un moment crític: guerres interminables, migracions forçades, desigualtat, odi i deshumanització. No podem romandre indiferents davant el patiment aliè ni deixar que les xifres substitueixin els rostres i les històries de milers de nens, dones i homes. Cada vida és única, irrepetible i mereix dignitat i respecte. La pregunta “cap a on ens porten?” és, en realitat, un reflex de la nostra responsabilitat col·lectiva: cap a on decidim portar nosaltres el món. La indiferència és còmplice, l’acció és esperança.

Una crida a la teva solidaritat amb Wukro, Tigray (Etiòpia)

A Wukro, Tigray (Etiòpia), milers de nens, nenes, joves i famílies lluiten cada dia per sobreviure a les conseqüències de la guerra, la fam i la manca de recursos. La Fundació CIS Ángel Olaran treballa al costat del missioner Ángel Olaran per oferir educació, salut, alimentació i esperança a una població que resisteix en condicions mínimes.

El teu donatiu no és només una ajuda material: és un gest d’humanitat que es converteix en aliments, medicines, escoles i oportunitats reals per als qui més ho necessiten.

Si aquest article t’ha commogut, et convidem a fer un pas més. El teu donatiu pot ser una eina de canvi real.

👉🏽 Col·labora a través de la nostra web, fes un donatiu!.

Amb la col·laboració de