Tercera reflexió d’Ángel Olaran sobre l’amenaça de la Covid19
Aquesta és la publicació de la tercera reflexió d’Ángel Olaran sobre l’amenaça de la Covid19 i que ha estat el mateix missioner basc que li ha posat el títol d’“Àfrica: Alguna amenaça pitjor que la Covid19?”.
Àfrica: Alguna amenaça pitjor que la Covid19?
Molts dels nostres amics s’alegren que, almenys per ara, la Covid19 no s’estigui acarnissant amb Àfrica com ho està fent amb Occident. I donats els sistemes sanitaris africans, el sentir d’aquests amics és sincer: una pandèmia de les magnituds Occidentals seria catastròfica per a Àfrica. Confiem que la Covid19 sigui ocupant en Occident fins que trobin amb la seva vacuna i que quan vulgui trobar camp lliure a l’Àfrica, que tinguem accés a aquesta, esperant que no sigui massa cara – el capital no té cor.
És fàcil entendre que el capital no tingui cor, però molt difícil entendre com l’Occident Oficial, el que controla el Poder, pugui deixar una cosa tan essencial per a tota la població mundial, en l’empresa farmacèutica privada, amb la quasi seguretat que si aquest treu la vacuna a un preu elevat, difícilment veiem que l’Occident del Poder la vagi a subvencionar.
Respecte a la possible pandèmia africana, fa uns dies llegia un noticiari informatiu que provenia de la Comissió Econòmica per a Àfrica, de l’ONU. En aquesta, les xifres més conservadores elevaven a 300.000 les morts; les més agressives s’aventuraven en els 3 milions 300 mil.
Mencionant a Jean Ziege
1) Jean Ziegle, amb molts anys a l’interior de l’ONU i actualment vicepresident del Comitè Assessor del Consell de Drets Humans de l’ONU, en el seu llibre “S’ha de canviar el món” (p. 244) menciona que, segons informava l’ONU, l’11 de setembre de 2001, dia de les Torres Bessones, aquell dia al món morien 35.000 nens menors de 10 anys per subalimentació i en el Tercer Món, en total van morir 156.368 persones afectades de tuberculosis, diarrees, lepra, SIDA, malalties respiratòries, malària, malalties infantils. . . (i abans de l’11-09-01 morien altres tantes i encara després d’aquesta data, seguiren morint diàriament).
Al voltant de les Torres Bessones van morir 2.399 persones. Vist des d’aquesta perspectiva se’ns fa més portador el nombre de morts a càrrec de la maligna Covid19. Segons els més conservadors tot queda en afegir-hi dos dies més a la falta de necessitats més bàsica i els 300.000 se’ns queden curts i es tracta dels 3 milions i una mica més, amb 21 dies quedaria saldat. Després de tot no és tan diabòlic.
Farà uns 12 anys vaig llegir un informe de l’ONU demanant als països rics que aportessin anualment 50 milions de dòlars per a solucionar el problema de la fam al món, evitant unes 160.000 morts diàries. Als països rics els va semblar inacceptable. Tot just devien arribar als 15 mil milions els que van poder oferir.
Al poc d’aquest rebuig, Nova York va ser assolada per l’huracà Sandy, devastant una zona de la ciutat, declarada zona catastròfica. Les imatges eren molt doloroses. Al mateix temps van declarar que les obres de manteniment i altres es van elevar a 50 mil milions de dòlars, desembors que no va hagué de repercutir en l’economia del país.
Recuperant a Graham Hancock
2) Graham Hancock en una de les seves tantes edicions, la del 2001, sent la primera l’any 1989, del seu llibre “Lords of Poverty”, (Llors de la Pobresa”) dirigit als responsables del Banc Mundial i d’allí passa a la majoria de les institucions, comissions oficials sota el paraigua de l’ONU. En la contraportada del llibre escriu: “60.000.000.000 $. Cada any els costos mundials per l’ajuda oficial són pagats pels països més rics. Nosaltres els pagadors ordinaris d’impostos, contribuïm amb certa satisfacció pensant que els diners arriba als pobres. Però no els arriba”.
I aquí es despatxa. Va ser membre de l’ONU i tot el que relata en el llibre està degudament documentat. Amb un gran dolor va desgranant com en ocasions fins el 80% i 90% d’aquella quantitat, va quedant-se en mans dels empleats de les diferents comissions, departaments de l’ONU que administren aquella ajuda: viatges en primera, els millors hotels, dietes, limusines, malbaratament en menjars i begudes, enviament de materials comprats en occident a vegades amb valors triplicats, enviament de material obsolet, enviament de gra en males condicions comestibles.
Coses que vaig anant comprovant visitant cases d’ancians en Tanzània: agafava el gran amb les mans i es queda el pols al qual s’havia deteriorat – també observat per Vicente Romero, reporter de TVE durant 40 anys – de fet en una de les cases va ser ell qui, innocentment va posar la mà al sac contenint l’única ajuda per a la família, i les nostres cares van reflectir un ‘no pot ser!’: es va quedar amb les mans plenes de pols. . . I els sous d’aquests servidors dels pobres a l’alça.
Seguint amb Graham Hancock
Les 192 pàgines del llibre són devastadores. I un es pregunta, com és possible tanta maldat, crueltat administrada des de la institució MARE de la Humanitat.
Hancock al·lega que ciutats tan poderoses com Nova York, Ginebra. . . centres d’inspiració de l’ONU, amb tanta reunió, edificis, restaurants, treballs de manteniment, cotxes, malbaratament, sous . . . solament els ingressos que tot allò suposa estan per sobre de les seves aportacions al desenvolupament de la Humanitat.
Són molts anys malversant quantitats similars als 60.000.000.000 $.
L’ONU demana a les nacions riques que salvi el món de la fam aportant 50 mil milions de dòlars. L’ONU ofereix l’any 60 mil milions en ajuda per a donar suport al desenvolupament en els països empobrits i combatre la fam. I la fam segueix: el conte de la vella, fins a un 80 % i un 90 % d’aquella ajuda queda en mans dels mateixos empleats, llurs sous no deuen ser menyspreables.
Tocant el tema dels seus sous, segons Hancock, les reunions millor pensades, programades pels membres de les diferents comissions de l’ONU, són les relacionades amb els seus augments de sous. I la fam segueix, la carència de les necessitats més bàsiques segueix. I ells resant: “Solament demanem a Déu que la promesa bíblica continui sent veritable. Als pobres sempre tindreu amb vosaltres”. D’un poema de Ross Coggins al començament del llibre.
Tornant a Jean Ziegler
3) En el llibre de Jean Ziegler a dalt mencionat, en la pàgina 246 cita a Hilary Putnam: “No deixeu esperar indefinidament als oprimits” i continua: “Al llarg de l’any 2013, els accionistes de les grans societats multinacionals i els grans bancs han rebut més d’un bilió de dòlars com dividends. Mai, abans en la història, el capital dels més rics havia aconseguit tal remuneració“. Una mica més endavant cita al Papa Francisco: “. . .
Hem posat en marxa la cultura del rebuig. No estem simplement davant el fenomen de l’explotació i de l’opressió sinó davant una cosa nova . . . L’exclòs no es situa ja en els baixos fons, en la perifèria, sinó a fora. Els exclosos no són explotats, sinó rebutjats”. (Jesús va ser un rebuig, i com a tal el van crucificar fora de la religió, deshonrat. Morir apedregat hauria estat una mort religiosa, digna) i Ziegler cita que els rebutjos ascendeixen a més de mil de milions, per allò que els extrems es toquen: tindran alguna cosa a veure amb els mil-milionaris?
Tot seguit, en uns poques línies desenvolupa el paper dels paradisos fiscals, a través dels quals els ultrarics, com ell els anomena, “decideixen per si mateixos si pagar o no els impostos i en quina mesura ho faran. . . L’evasió fiscal mundial és així la responsable de gran part de la misèria mundial”. L’existència i paper d’aquests paradisos és de sobra coneguda i ningú sembla tenir poder sobre aquests. Però el petit comerciant que es decideix a fer alguna petita trampa per a evitar impostos, si és descobert, sense remissió es carrega contra ell. És veritat que, una cosa no treu l’altra, però les preguntes són moltes: en el fons els paradisos fiscals han de complir amb una missió que interessa a l’actual sistema de l’economia global. Les 160.000 morts? El sacrifici que la Humanitat ha d’oferir al nostre Vedell d’Or, els mil-milionaris?
Sobre els programes de l’ONU
4) La maquinària de produir programes per al desenvolupament: de 10 anys i més anys i menys anys que sorgeixen de si de l’ONU, no deixa de produir-los i oferir-los; programes que vagin a millor l’economia rural: “Desenvolupament sostenible”; “Agricultura per al desenvolupament”; . . . Acaba un programa i en comença un altre.
Aquest any ha començat ja el programa: “Agricultura familiar”. Fins al 2029. No sabem què ha passat amb el dels darrers 10 anys. Amb aquest d’ara, han començat ja a fer reunions a escala mundial, amb professionals, administratius, secretaris . . . els quals seguint la filosofia a dalt marcada, faran que el 80 % del pressupost es quedi amb ells. I poc sabem del que passarà amb el 20 % restant. Estrany que ens trobéssim amb algun d’aquests experts en els nostres pobles rurals. S’hauran adonat que no tenen res a oferir?
Aquest tipus de treballs són els que aquí desenvolupa l’administració local, amb la qual col·laborem. Els pressupostos són molt limitats. Amb una mínima part del que els nostres Pares per al Desenvolupament humilment han d’acceptar per a les seves dietes, viatges, banquets, més reunions amb col·legues en l’àmbit mundial, que possiblement ignoren les condicions climatològiques i altres de la nostra agricultura . . . que, a més d’ajudar-los a disminuir el seu ingent volum de treball . . . nosaltres mateixos, comptant amb el personal professional local i els seus propis llauradors, amb els sous ja establers, sense necessitar de grans viatges ni reunions contribuiríem molt més a l’agricultura familiar.
Treballs de l’escola St. Mary de Wukro
En la nostra escola existeix el departament: Transferència de tecnologia. Amb el treball d’alguns dels nostres instructors i el suport de la biòloga Dra. Silvia García que va coincidir un parell de mesos amb nosaltres, s’està seguint amb el treball d’investigació sobre el creixement i multiplicació de cucs segons el menjar que se’ls ofereix – menjar al que es té accés en la part rural.
Per a la transferència i treballs amb les dones a les quals introduir en la “vida” dels cucs comptem amb el Dr. Kassa Teka, professor de la Universitat d’Agricultura semiàrida de Mekele, exalumne de l’escola. A més del personal administratiu. El mateix amb la transferència de la producció del sabó. Tots aquests treballs, a més de professionals, s’ofereixen gratuïtament. I sempre es treballa en col·laboració de l’administració local.
Hi ha dones rurals que han fet sabons d’àloe vera, guaiaba . . . i es passen els motlles d’unes a altres . . . creant un mercat; reprodueixen cucs i els venen per a la consecució de compostatge, millorant la qualitat dels seus horts; elles mateixes s’organitzen en grups, poden aconseguir la seva pròpia llum a casa . . . el que significa un empoderament social, potser més important que l’econòmic. I una cosa que s’ha aconseguit culturalment: que hi hagi aules en educació primària, en batxillerat, en formació professional, en algunes branques universitàries, en les quals el nombre de noies supera al dels nois.
Els que podeu estar interessats en el paper de la nostra escola en la transferència de tècniques i plantes podeu llegir després de la firma *. En aquestes transferències estem reconeguts oficialment per l’Administració Regional.
Sobre la Globalització
5) I per a coronar-ho la GLOBALITZACIÓ!!! i amb el suport de l’FMI, la FAO . . . Economia global, universal també orientada molt especialment cap al desenvolupament d’Occident i empobriment dels ja pobres. D’aquí el bilió de dòlars de beneficis del 2013, els paradisos fiscals . . . Molts d’aquests pobres viuen en el Continent més ric del món: ÀFRICA.
En què queden els 3.300.000 morts de la Covid19, comparats amb els milers de milions que moren humiliats per aquest programa de l’ONU, de l’Occident civilitzat, democràtic, social, just!
Per Àfrica, per als països empobrits, el cor d’Occident és molt més cruel – dit així per no ofendre sensibilitats – que la pobra Covid19 que, continuarà sent la mala de la pel·lícula fins que decideixin afrontar-la amb una vacuna – els empobrits i menys els rebutjats mai no tindran una vacuna que els protegeixi.
Davant aquests rebutjos ens agenollarem una vegada hàgem passat l’última FRONTERA.
Ángel
Reconeixements:
*Estem oficialment reconeguts amb distribuïdors de les següents pràctiques:
Agricultura ecològica orgànica
Regadiu: Water box i per degoteig. (Excepte aquests dos components: la caixa i el tub per al degoteig, tota la resta s’adquireix localment).
Per la recollida de les aigües de pluja, la inversió original és forta: hem aconseguit construir 4 aljubs per a l’agricultura de l’escola.
Distribució d’arbres fruiters: pomers, has advocat, papaia, mango, cítrics (taronges – llimons).
Distribució de plantes per al farratge: “lucinia”, “suspenia”, calàndria, “peajon pea”, a més de 8 varietats d’herbes. Moltes d’aquestes plantes tenen un nòdul que serveis per nitronejar la terra.
Vegetals: Albergínies, enciam alemanya i “arguta”, porros, mongetes – 4 espècies; moringa – 2 espècies; a més de l’agricultura urbana tipus vertical: a causa del confinament, al voltant de 300 famílies s’han interessat en aquest tipus d’agricultura familiar-
Compostatges: A més dels cucs, oferim tallers pràctics en el compostatge normal amb residus orgànics.
Compostatge en infusions: col·locant fulles de moringa, “neam tree”, bonyiga de vaca, “lucinia”, calàndria … en aigua durant unes dues setmanes i regant directament la planta amb aquella aigua.
Hi ha altres activitats en les quals estem reconeguts, amb convenis amb la Universitat de Mekelle. Crec que lo ja mencionat pot ser significatiu.
