Maider Arostegi va canviar la seva vida per a ajudar a Ángel Olaran
La integradora social Maider Arostegi va canviar la seva vida per a ajudar a Ángel Olaran. Va viure els bombardejos i ocupació dels exèrcits etíops, eritreus i de la milícia Amara a Wukro i la guerra de Tigray, que va acabar amb el seu programa per a nens amb discapacitat intel·lectual.
Avui, quatre de novembre, es compleix un any dels primers combats a prop de la localitat de Wukro -on està situada la Missió St. Mary del Pare Olaran- i de l’inici de la guerra de Tigray, al nord d’Etiòpia. Afortunadament, Maider va resultar il·lesa, però lamentablement el conflicte bèl·lic va acabar amb el programa que havia impulsat -amb molta il·lusió i amb un gran esforç- per a nens amb discapacitat intel·lectual. Va haver de resignar-se a sortir d’Etiòpia i tornar al País Basc. Ho va fer amb el cor trencat, però amb l’esperança que aquesta aturada en el seu camí només es tractés d’un parèntesi i que algun dia complirà amb la nova posada en marxa del projecte per a nens amb discapacitat intel·lectual.
Maider Arostegi i Ángel Olaran en la seu de la Fundació CIS Ángel Olaran, octubre 2021
Primers viatges al Tigray
Maider Arostegi -natural d’Alegia, Guipúscoa- va començar fa uns sis anys, el febrer de 2015, a dedicar les seves vacances a viatjar a Tigray en missions humanitàries, fins que va decidir canviar la seva vida i dedicar-s’hi a temps complet. “Per a fer una cosa així has de tenir vocació, no tothom deixa el seu treball fix i es va a un país com Etiòpia. Són gent especial”, assegura el seu germà Haritz.
Des del 2015, Maider, que ens ha facilitat les imatges d’aquesta publicació, ha viatjat diverses vegades a la regió etíop de Tigray, i sempre, a Wukro. Va passar d’aprofitar les vacances, fins que l’any passat 2020 va decidir quedar-se per més temps. Va estar-hi des de finals de febrer fins a finals juliol a Wukro. És a dir, en mig de la pandèmia de la covid-19, encara que a “Etiòpia tenen molts problemes i la covid és només un més d’ells”, ha comentat en més d’una ocasió el Pare Olaran. Maider va descobrir que en aquella població existia “una gran necessitat i sobretot també les necessitats d’aquest col·lectiu de nens”.
No va trigar massa temps a tornar a Etiòpia amb un visat per un any, arribant a Wukro el 22 d’agost de 2020 per a treballar en un programa d’atenció i desenvolupament per a nens amb discapacitat intel·lectual. Després de més de dos mesos de ‘conviure’ amb la guerra a la regió del nord d’Etiòpia, va tornar al País Basc a mitjans de gener de 2021.
La història que la va portar com a integradora social a Wukro
“Per primera vegada hi vaig anar fa sis anys, hi anava per les meves vacances. De nena, quan les monges ens posaven diapositives d’Etiòpia, sentia passió per anar a aquest país. Ajudar a millorar la qualitat de vida dels altres m’omple. Un amic coneixia a Ángel Olaran i em va posar en contacte amb ell. Al principi anava de vacances i després vaig decidir quedar-m’hi. Hi vaig anar per a tres mesos, però al final van ser cinc. Li vaig proposar a Ángel desenvolupar un projecte educatiu per a nens amb discapacitat intel·lectual, en concret una aula pròpia per a ells. Estava treballant en aquest programa abans que esclatés la guerra i que tornés al País Basc. No sé si quan tornem allí podrem seguir amb el programa, si les circumstàncies ho permetran, suposo que hi haurà altres necessitats”.
Maider està contenta i orgullosa de col·laborar amb el missioner basc: “Tinc la sort de col·laborar i compartir la meva vida amb ell. Després d’observar les necessitats de la població de Wukro, vaig compartir amb Ángel la meva idea de crear el programa. Des del principi vaig tenir el suport d’Abba Melaku i vaig començar a dur a terme aquest nou programa”.
Desenvolupar un Programa per a ajudar a nens amb discapacitat intel·lectual
El programa, a més de comptar amb el beneplàcit del Pare Ángel Olaran, tenia l’aprovació de les institucions locals. Va construir una escola especial que l’administració de Tigray va aprovar.
Maider “estava encantada” amb la iniciativa que havia impulsat a Wukro i explica que “la meva idea era crear un centre d’atenció i desenvolupament per a nens amb discapacitat intel·lectual grans dependents perquè els nens amb una discapacitat intel·lectual amb graus no gaire alts sí que tenen la sort de suport educacional a les aules, a les escoles. Hi ha un grup molt gran de nens que tenen una discapacitat amb graus molt alts que no tenen cap oportunitat. Jo volia crear un lloc per a aquests nens, primer amb la intenció que ells tinguessin un lloc, després integrar aquests nens, de treballar la normalització, de treballar la inclusió amb aquests nens, el suport a les famílies i de formar professionals per a treballar amb aquests nens”.
La integradora social no va trigar a rebre suports i posar-se en marxa: “Després de rebre el suport d’Ángel comencem a moure el programa. Ho presentem a l’alcalde, al metge, Holystic ProÁfrica i el CIS Ángel Olaran, i tots ens van dir que sí i que seguís endavant”.
Ella sabia que “volia que el Centre estigués dins d’una escola per a treballar aquesta integració i normalització. Vam tenir la sort que Selam School ens va cedir una aula”.
“Vaig estar treballant en això, les mares estaven molt contentes perquè se’ls anava a donar una oportunitat als nens.… teníem acabada de pintar l’aula. Li vam dedicar-hi moltes hores i va quedar molt bonica, però va començar el conflicte… Una pena, encara que ara a casa penso que el positiu en aquest moment és que a l’aula hi estan els desplaçats. Almenys, tindran una cosa alegre, tindran un arc de Sant Martí…”.
La guerra ha obert un parèntesi en la seva labor. “És així, perquè tinc molt clar que es farà. No sé quan, però es farà”.
“Desapareguda” durant més d’un mes per apagada informativa
El 4 de novembre del 2020, el primer ministre i guanyador del premi Novel de la Pau, Abiy Ahmed, va declarar l’aplicació de la ‘Llei i l’Ordre” a Tigray. Maider es trobava a Wukro. No se li oblidarà mai el que va viure la nit anterior, ja que, a partir de la una de matinada, ja van començar els combats. “Aquella nit no vaig poder dormir a conseqüència de la lluita que van mantenir a les muntanyes l’exèrcit del Tigray i la policia federal d’Etiòpia”.
Havia esclatat un conflicte armat entre l’Exèrcit etíop i el Front d’Alliberament Popular de Tigray (TPLF). Es van tallar les telecomunicacions i l’accés a internet, van tancar bancs i van prohibir l’entrada i sortida del país, per la qual cosa no es va permetre l’entrada a periodistes que poguessin narrar el que estava succeint i tampoc es va permetre l’arribada d’ajuda humanitària, tan necessària en tot el territori. Algunes agències de mitjans ja parlaven de bombardejos i de la “massacre” de centenars de civils. Són molts els que van començar a veure l’ofensiva com un genocidi.
Fins a aquell dia de novembre el seu germà Haritz tenia contacte amb ella setmanalment. Responia als missatges cada dos o tres dies i realitzaven una videotrucada tots els dissabtes. Va ser Haritz qui va confirmar la falta de contacte un mes després que esclatés el conflicte bèl·lic entre el govern local i el federal. Es va deixar sense telecomunicacions a la zona. Per tant, Maider es trobava ‘desapareguda’: “Volem pensar que està bé, que només està incomunicable. Ens diuen que en ser europea i estar en missió humanitària el més segur és que estigui bé”, apuntava preocupat, però esperançat, el seu germà en diferents entrevistes que li van fer aquells dies en mitjans de comunicació d’Euskadi. No obstant això, els dies transcorrien i la família no sabia res d’ella.
Sense poder marxar
Amb la proclamació del primer ministre del país, Aby Ahmed Ali, a principis del mes de desembre de 2020, es confiava que donés per finalitzat el conflicte militar després d’apoderar-se de les principals ciutats de la regió del nord d’Etiòpia. També es confiava que això servís per a permetre el pas d’ajuda humanitària. Tanmateix, la preocupació per Maider va seguir perquè el govern federal no es va rendir, es va fer amb el comandament dels principals nuclis de la regió, inclòs Wukro, i es va iniciar una guerra de guerrilles, per la qual cosa va seguir la incertesa en la regió.
En la zona també hi havia altres cooperants, però que ja havien aconseguit escapar travessant la frontera amb vehicles privats, com va ser el cas de David Unzueta, de la Fundació Etiòpia Utopia, que va sortir al cap de tres dies de començar la guerra. Maider, en trobar-se fora de la capital del Tigray, no va poder fer-ho.
Per altra part, Maider Arostegi es preguntava “Quanta informació tindran al País Basc del que està passant? Com ja havia estat a Wukro al juliol i havíem tingut problemes de comunicació i amb internet, li vaig comentar al meu germà que, si no podíem parlar, que no es preocupés. Però després d’un mes vaig pensar fins a quin punt sabran del que està ocorrent aquí i de si estarà preocupat. Per això, després de conèixer que a Mekelle es podia trucar a través de satèl·lit mitjançant alguna organització com UNIFEF o Creu Roja, vaig aconseguir arribar a la capital del Tigray només per a parlar amb el meu germà. Van ser dos minuts i li vaig comentar la situació”.
Va sortir a la força cap al País Basc
“Malgrat els moments molt difícils que estava sofrint, no volia sortir de Tigray. El meu desig era de continuar ajudant allí. No obstant això, molt a pesar meu i lamentant-ho amb tot el meu cor, em vaig resignar, vaig abandonar el país i vaig tornar al País Basc al gener perquè no disposava dels papers per a poder quedar-me. Si els hagués tingut en regla, ara encara seria allí. Vaig poder escapar, però va ser molt dur. Perquè és com si els falles. Saps que els estàs deixant allí sense menjar i deixant les seves vides en perill”.
Al final, per si no fos poc haver sofert els bombardejos i la tristesa per deixar enrere a la seva ‘família etíop’, manifesta que “a Addis Abeba vaig estar-hi una setmana intentant sortir del país. A més, volien que pagués una multa de 600 € pel exit visa… No estava disposada a pagar-la. Després d’aguantar els bombardejos, a més, haver de pagar una multa per anar-me’n d’Etiòpia. Al final, van entendre la situació, es va solucionar i vaig tornar”.
Resignada fins al punt que va tornar amb la intenció de “venir aquí per a un mes. Em vaig deixar tota la roba allí. Les meves amigues m’han donat molta roba. Tinc tantes ganes de tornar a Wukro que quan vaig arribar vaig deixar les maletes a terra i encara són allí per a agafar-les i marxar de nou cap a Tigray”.
Si ho desitges, pots llegir la publicació sobre el testimoni de Maider sobre la guerra i el sofriment de Wukro per a sobreviure.
