Ángel Olaran es pregunta si hi ha llàgrimes a l’ONU
El missioner basc segueix escrivint reflexions sobre la Covid19 i aquesta vegada el pare Ángel Olaran es pregunta si hi ha llàgrimes a l’ONU. A continuació fem la publicació de la seva quarta reflexió sobre els impactes de la Covid19.
Escrit del Pare Ángel Olaran:
Hi ha llàgrimes a l’ONU?
Les notícies es succeeixen i cada vegada més horribles, més dramàtiques. Raó? La Covid19.
Deixant de costat els 160.000 que moren diàriament per falta del més bàsic, i ja des de bastant abans de l’any 2000, quan es van llançar a l’aire els Objectius del Mil·lenni. Passa el temps amb les seves conseqüències: de milionaris passem a mil milionaris, de pobres a deixalles. Últimament no paren d’il·luminar les nostres consciències amb xifres, amb nombres reals nous, frescos del dia, que està al carrer – però no els 160.000 a dalt indicats, aparcats en un racó perdut que ja ni molesten – (seguint xifres que venen de l’ONU, l‘11-09-2001, quan l’atac a les Torres Bessones, on van morir 2.990 persones, aquell mateix dia per falta del més bàsic morien 34.000 nens menors de 10 anys i en total 158.000 persones).
D’un informe oficial del secretari general de l’ONU, Antonio Gutiérrez del 09-06-2020 alertant-nos del que ens espera amb la Covid19, revela xifres com: 270 milions sense res per menjar, 144 milions de nens amb retard en el creixement; 368 milions d’estudiants han perdut ja el seu menjar escolar; 29 milions de nous pobres a Amèrica Llatina. Una programa per a l’alimentació adverteix una fam de “proporcions bíbliques” en la banya d’Àfrica, duplicant a 500 milions de retrocés en la pobresa. 49 milions de persones cauran en la pobresa extrema – la meitat d’ells a Àfrica, amb l’agreujant que les remeses (ajudes) disminuiran en un 20%, el que suposa una pèrdua de 110.000 milions de dòlars en la compra d’aliments necessaris per als empobrits.
Reconeixement de l’ONU d’emergència sanitària
El secretari general va afegir que: “almenys que s’adoptin mesures immediatament, cada vegada està més clar que hi haurà una emergència alimentària mundial imminent”. Una de les 3 mesures necessàries a prendre està en el fet que: “S’ha d’invertir en futur, creant un món més inclusiu i sostenible, creant sistemes alimentaris que atenguin millor les necessitats dels productors del sector de l’alimentació proporcionant un accés més inclusiu a aliments sans i nutritius per a poder erradicar la fam i reequilibrant la relació entre aquests sistemes i el medi ambient”.
Digne d’haver estat proclamat i ovacionat davant dels 10.500 (xifres del 2001) empleats de la FAO a Roma, els quals porten molts anys, i pressupostos multimilionaris, per a fer que aquelles persones tinguin un plat de mongetes diari, sense haver-ho aconseguit. Molt indigne de llegir-ho davant dels milions de persones als quals es suposa han de servir i als quals se’ls segueix negat el plat de mongetes.
Són discursos de despatx, de cara a la galeria, al marge de tot contacte amb terres esgotades, seques, infèrtils, sense accés a regadiu, amb escassetat de llavors d’una certa qualitat i al marge d’un contacte vital amb aquell llaurador i la seva família.
Recordant George Floyd
M’atreviria a assegurar que aquestes estadístiques, a més de ser desconegudes per a la major part de la humanitat, una vegada més, ens han deixat indiferents, creant com a molt un: “s’haurà de veure”. Però no com la reacció mundial, i correcta, davant l’assassinat de George Floyd. Déu no ho vulgui, però si en les pròximes setmanes tingués lloc algun assassinat de l’estil: dona negra embarassada, dona negra alletant a la seva criatura, per a la sisena molts estaríem cansats de veure el mateix, molestos que passin aquestes notícies mentre mengem tranquil·lament amb els nostres fills a casa.
Aquesta informació que arriba de les meses de l’ONU haurà creat algun sentiment mínimament humà entre ells? Difícil oblidar el poema de Ross Coggins, en el “Lores de Pobreza” de Graham Hancoc, acabat amb: “Prou de versos – seguim amb la missió! La nostra obra és tan extensa com la condició humana! Solament demanem a Déu que la profecia bíblica segueixi sent veritable: Als pobres sempre els tindreu amb vosaltres”. Impossible que, una oració escoltada i corroborada amb l’enviament de la Covid19 produeixi llàgrimes – solament acció de gràcies: “seguim amb la missió”.
La Pau Universal
Al poc que acabés la Segona Guerra Mundial, en Bretton Woods es creà el Banc Mundial i l’FMI, amb l’objectiu d’assegurar la Pau per a la Humanitat: no més guerres, no més fam. D’aquestes dues institucions ha sorgit tot l’entramat de l’ONU per donar suport a aquell únic fi: La pau universal. Seria del més urgent una auditoria valorant el que s’ha aconseguit a través d’aquestes institucions el dia d’avui. Així com de l’ús dels seus multimilionaris pressupostos en la consecució dels seus fins.
No crec que el pressupost se li impedeixi; segons Antonio Cuéllar, sent Secretari General de l’ONU en les seves files compten amb el personal millor preparat i motivat del mercat laboral, el que, segons ell, justificava el 2001 que els seus empleats cobressin millors sous que els funcionaris millor pagats, en aquell temps, els nord-americans: els sous eren superiors entre el 24 i el 30%; treballaven una mitjana de 10,3 hores menys; la pensió és un 43% més alta – el pic d’iceberg. Amb l’agreujant que l’ONU a Nova York comptava amb una nòmina de 12.248 empleats, i encara necessiten un pressupost biennal extra, també biennal, de 19 milions de dòlars “Lores de Pobreza”, pàgina 96 i 99.
Farà menys d’un mes el Banc Mundial anunciava la donació de 160.000 milions de dòlars pera a pal·liar els desastres de la Covid19, una cosa que sembla ser ignorada pel Secretari General de l’ONU. Desapareixerà aquesta immensa quantitat, com han anat desapareixent durant anys, cobrint dietes, viatges… dels soferts funcionaris de l’ONU, salvant de desastres a la Humanitat?
Quin “atractiu” té la Covid19 que no tingui la fam? Fa uns anys l’ONU demanava als països rics 50.000 milions de dòlars per a solucionar el problema de fam en el món, sense cap resultat i al cap de pocs mesos de la Covid19, el Banc Mundial ofereix aquella immensa quantitat per a combatre la pobresa per ella creada. El Secretari General anuncia la mort de 400.000 persones pel virus des del seu inici farà 7 o 8 mesos.
El grup a dalt mencionat, i arraconat però real, donada la seva dieta, supera aquesta quantitat de morts en solament 7 dies. Per a ser justos amb el comunicat de l’ONU, hi ha una petita referència a les seves deixalles: “Abans no ho estàvem fent molt bé; comptàvem amb 821 milions de persones amb fam” Alguna cosa a veure amb les llàgrimes, encara que siguin de cocodril? Amb tot això, quelcom és quelcom i és d’agrair el detall.
Beneficiaris de les ajudes
Ens posem les mans al cap perquè el president Trump amenaça de retirar el suport al desenvolupament a través de l’ONU. Si ho fes, poc afectarà els pobres, però no als soferts i abnegats funcionaris de les institucions Mares de la Humanitat, les quals es quedarien sense aquell 80% de pressupost anual destinat als pobres pels quals es desviuen. I possiblement pateixen els seus salaris, els seus múltiples viatges.
Graham Hancok estan treballant per a l’ONU, va tenir com aquella llum: com qualsevol “consulta” creuava l’Oceà Atlàntic, com si els bitllets d’avió costessin com el bitllet de l’autobús o del metro, pàgina 83, en la qual confessa, com passejant, en una paret davant la caserna general de l’ONU, va llegir el passatge d’Isaïes; “De les espases faran arades, de les llances posaderes; cap nació aixecarà l’espasa contra una altra; mai més, aprendran sobre guerres”.
Continua comentant que aquella cita bíblica el va fer plorar i expressa el seu malestar en sentir el cinisme de la majoria dels 50.000 empleats de l’ONU passant davant d’aquell suposat moto de la institució Mare. A part d’ells també passaran molts que “es consideren ser algú en el negoci de la pobresa” (pàgina 37).
Presidents anteriors a Trump han defensat que el primer beneficiat en les ajudes no són les pobres sinó Nord-amèrica. El president Nixon va comunicar a la nació. “Recordem que el fi principal de l’ajuda no és ajudar a les nacions pobres, sinó a nosaltres mateixos”. Set anys abans ja Kennedy va comunicar el mateix, afegint que seria també el medi perquè aquelles nacions pobres no sucumbissin davant el comunisme (pàgina 71).
Sense menystenir el negoci que suposa per a Nova York, Washington, Ginebra, Roma… el pas de tants milers d’empleats per a les seves oficines, que ha d’estar a l’altura del que aporten al desenvolupament. La infraestructura muntada per acollir a molts milers d’aquests funcionaris que, per a servir més dignament als pobres necessiten viatjar en llemosines i usar, en tot cas, el millor del millor, sense reparar en despeses. Els pobres exigeixen el màxim d’ells i han d’estar a l’altura de les seves expectacions.
Sobre la cooperació internacional
Llegia que la secretaria, anglesa, de Desenvolupament Internacional mostrava la seva preocupació davant l’amenaça de la Covid19 sobre l’aconseguit en 30 anys de Cooperació Internacional. En què quedaria aquella cooperació si s’audités el desenvolupament en el Primer i Tercer món. Fa 4 anys un amic meu cirurgià participant durant unes dues setmanes en els quiròfans de l’Hospital Universitari de Makelle em comentava que, operaven amb l’instrumental que ell utilitzava feia 30 anys a la vegada que lloava la qualitat i professionalitat dels cirurgians. Cal tenir en compte que, en més d’un d’aquests hospitals, s’arriba a rebre màquines-instrumental sanitari molt sofisticat, l’últim en el mercat, per als que ni el personal sanitari ni el tècnic està preparat.
La Covid19 serà la malaltia dels pobres
Afirmaria que els membres del “Club dels 160.000”, amb solament 2 euros diaris, es corderarien amb elegància amb els multimilionaris; crec que molts d’aquests no podrien fer corderar-se amb ells en serenitat, acollida, felicitat. Si algun dia faltessin els pobres en la Humanitat, aquesta perdria molt. El fet que arribem a ells havent viatjat en avió, podem canviar-nos cada dia de roba, mai no ens falta menjar, és una cosa del que se n’alegren, no ho han considerat un desgreuge a ells, encara que solament poguessin oferir-nos una pedra en la qual poder asseure’ns.
Mai un retret ni una mala paraula, ni mala mirada entre ells quan ens diguem adéu deixant-nos en la seva misèria. Però Occident està ple d’institucions, persones que criden, s’esgargamellen insultant, menyspreant als que s’atreveixen a arribar a les seves portes en una cosa tan inhumana i arriscant com una pastera. Si aquest perfil de persona faltés, la Humanitat guanyaria molt.
Amb tot això, ja es comença a dir que la Covid19 serà la malaltia dels pobres, donat que les vacunes seran tan cares que no tindran accés a elles. Aquest seria un terreny apropiat pel suport de l’ONU.
No seria d’estranyar que Déu inclogués en la seva creació la nostra vida eterna pensant en fer justícia als pobres, les deixalles davant de tota la seva creació: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar” – s’ha identificat amb ells.
Passem davant d’aquesta cita bíblica, com els empleats de l’ONU davant de la d’Isaïes.
També Déu i els pobres sempre ens agafen mirant a l’altre costat.
Ángel
Podeu llegir també l’anterior reflexió d’Ángel Olaran sobre l’amenaça de la Covid19.
