Jinwar és un pas únic en la història de les dones d’Orient Mitjà
El Pare Ángel Olaran ens fa prendre consciència que Jinwar és un pas únic en la història de les dones d’Orient Mitjà en un escrit que ens remet des d’Etiòpia. El missioner basc se suma a la merescuda distinció de la periodista i activista Kurda Amina Hussein, que rebrà el divendres 3 desembre el VI Reconeixement ÀNIMA ABBA MELAKU, el premi internacional que porta09 el nom pel qual és conegut el Pare Olaran a Etiòpia.
A continuació, l’escrit d’Ángel Olaran
Marhaba biki, És Salam aleikum
És vergonyós que, en ple segle 21, la dona, el sexe fort de la Humanitat, com a les palpentes, com imposant-se per la porta de darrere, sense cridar massa, encara estigui reclamant la seva paritat amb l’home, l’ésser suprem de la Creació.
D’entrada, ho té difícil.
Jinwar, un poble construït i habitat per dones al Kurdistan sirià
Jinwar és un assoliment de la revolució de les dones de Rojava, Kurdistan sirià. Dedicat a les víctimes de la guerra o les dones alliberades de mans d’ISIS. Un poble petit, però que significa un pas únic en la història de les dones d’Orient Mitjà.
Una dona pintant en una paret el nom del llogaret Jinwar amb caràcters occidentals – Foto: Comité de la Creació de Jinwar
I això, malgrat els passos tan humans que s’estan donant com: “La creació del llogaret de dones lliures, Jinwar, font de pau, amor i convivència sense el domini de l’home (“el varón”, en castellà)”. Són dones que fa anys que duen a terme la lluita activa, la bèl·lica inclosa, i tota mena de revolucions socials, polítiques, ecològiques, per un dels seus objectius principals: LA IGUALTAT DE GÈNERE. Una revolta contra la societat tradicionalment PATRIARCAL.
Possiblement, aquesta lectura ens hagi impactat menys que el que a un pare li pugui impactar que la filla, de catorze anys, vulgui tornar a casa a hores sospitoses de la nit.
Simbòlicament, Jinwar va ser inaugurat el 25 de novembre 2018, data que el sacre calendari sociopolític dedica al Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.
“La mà invisible” que organitza la Humanitat està a tot: té compte del més abandonat, humiliat, ignorat: dia del pobre, dia del rodamon, de l’emigrant, de la dona, dia del dret a l’alimentació. . . i així molts dies.
Tots aquests dies l’home pot condescendir i secundar-los amb la seva presència, però són dies que no van amb ell; els defensa des de la barrera. No lluita pel dia de l’home. Sap que els seus dies són els 365 de l’any.
Reconeixement a Amina Hussein
I aquí ens trobem, en aquest reconeixement a la Sra. Amina Hussein i al col·lectiu de dones que es neguen a tirar la tovallola, per difícil que se’ls presenti la seva vocació.
Homes bons, sans, compromesos n’hi ha, però hi ha alguna cosa que se’ns escapa: els agents que creen la majoria de les víctimes per les quals plorem i ens manifestem, són HOMES – cadascun d’aquests crims ens han d’interpel·lar a nosaltres homes. El llogaret Jinwar ens ha d’interpel·lar.
Reconeixements com el d’Amina Hussein, ens haurien d’ajudar a reflexionar i exigir que també existeixi el “dia d’home”, en el qual prenguem consciència de totes les atrocitats que estem cometent en el món, inclòs el de la dona – les nostres mares, germanes, amigues, col·legues. L’humiliant de molta de la violència de gènere, assassinat inclòs, és que el perpetrador sap que la seva força física atemoreix paralitzant a la víctima – el que ens deshonra, encara més, als homes.
Si ens relacionéssim amb la dona d’igual a igual, moltes de les decisions que governen la Humanitat, tindrien un valor ètic. Resem perquè Jinwar sigui un referent.
Crec que la dona, el gènere femení, em refereixo a posicionaments de quan era jove: masculí-femení, en la seva essència té valors -almenys trets- que la fan ser el sexe fort, que se’ns escapen als homes. Són valors que no es puguin quantificar, al contrari que: salaris iguals, hores i dies laborables, seients en les diferents àrees del saber, de la justícia, de la legislació. . . Trets en valors com l’harmonia, la bellesa, l’amor, l’amistat, la sensibilitat, la fidelitat, el lliurament. . . els no quantificables que “lubriquen” les relacions humanes i amb la naturalesa; trets, diria que essencials, que estan per sobre de tota obligació.
Possiblement, la societat patriarcal ignora aquesta idiosincràsia femenina.
Responsabilitats de la mare i el pare en Rojava
Fins i tot tenint en compte la paritat de gèneres, que la responsabilitat de la mare i el pare és la mateixa, l’administració Rojava ´- Kurdistan sirià- ha decidit que, els fills de pares separats, fins a l’edat de quinze anys, quedin a cura de la mare.
Fins i tot suposant que, aquests valors no quantificables, siguin producte del paternalisme i es lluiti per aconseguir aquesta igualtat en el treball de cuidadors i cuidadores, fins que això arribi a ella, l’administració, encara que no sigui més que pels drets dels nostres ancians i ancianes a passar els seus últims dies, mesos, anys ben atesos, sense ni tan sols pensar que les cuidadores sense papers i altres, puguin tenir cap dret, ha de valorar més el servei d’aquestes dones, amb salaris i altres beneficis laborals, per sobre del salari mitjà.
Una vegada més, si elles, no s’ho mereixen –com queda clar en la nostra societat- els nostres ancians i ancianes ho mereixen. Aquests trets tan essencials estan per sobre de la, a vegades, astringent nacionalitat. Molts milers i molts milers més, estem fent cua al fet que se’ns hagi de cuidar a un 100 %. I fins i tot creient que els dos gèneres siguin essencialment iguals, en l’accidental hi ha cabuda per al detall, la finor, el somriure acollidor, carícia oportuna i afectuosa, el fet de saber estar. . . el que divinitza l’acció.
Resulta més fàcil regular l’eutanàsia i vetllar que la vida es cobreixi de dies, que regular aquest servei humà, perquè els dies es cobreixin de vida.
La meva experiència de cinquanta anys avala que, una dona per pobra que sigui, encara que ella no tingui què menjar, o hagi de prostituir-se, cuidarà dels seus fills; els pares homes, excepte honroses excepcions, és més fàcil que tirin per la tangent.
Sens dubte, en l’administració de Rojava, el Kurdistan sirià, del qual Jinwar forma part, té en compte aquests valors de la dona, en declarar que, tots els nens/nenes de pares separats, fins a l’edat de quinze anys, queden sota la tutela de la mare.
I portat al seu últim detall: tan clar com el contrast entre vídues i vidu.
M’aventuro a compartir amb la Sra. Amina Hussein i les que formen la població de Jinwar, totes elles pensant globalment i actuant individualment, una possible alarma sobre alguna cosa que ocorre a l’interior de l’Església catòlica, on tot comença en l’amor i per a quan ens adonem ens hem lliscat cap a l’administració.
En la Història de la Humanitat, molts canvis socials, polítics, religiosos han començat des de petites cèl·lules. Resem ‘perquè Jinwar mantingui la torxa alta’.
Maa essalama
Ángel
