Meliha Merdzic guanyadora del VIII Reconeixement Ànima Abba Melaku
Els Reconeixements Ànima Ciutat de Mollerussa, impulsats per l’Ajuntament de Mollerussa i el Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, han volgut reconèixer en la seva vuitena edició Meliha Merdzic guanyadora del VIII Reconeixement Ànima Abba Melaku.
L’activista bosniana i supervivent de la violència sexual durant la guerra dels Balcans, rebrà la distinció per la seva tasca a l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra (UDRUŽENJE ŽENA ŽRTVA RAT) de Bòsnia i Hercegovina creada el 2003. L’associació, que actualment presideix Bakira Hasecic, treballa per denunciar els casos de violència sexual exercida com a “arma bèl·lica” durant el conflicte armat, entre els anys 1992 i 1995, amb l’objectiu de conscienciar a l’opinió pública de la necessitat de portar els criminals davant la Justícia. Les agressions sexuals són “crims de lesa humanitat”, i no són sempre reconeguts com a tals, i sovint són invisibilitzats.
L’alcalde de Mollerussa, Marc Solsona, i el president del CIS Ángel Olaran, Josep Maria Pujol, acompanyats de la regidora d’Acció Social i Comunitària, Anna Carné, han donat a conèixer aquest matí el veredicte del jurat d’aquest Reconeixement que premia la solidaritat en l’àmbit internacional. L’acte de lliurament es farà el divendres dia 17 de novembre a les 9 del vespre en el marc de la XIV Vetllada Solidària del Centre d’Iniciatives Solidàries Ángel Olaran, en el qual a banda del Reconeixement Abba Melaku, que recau en Meliha Merdzic, també es lliuraran els Reconeixements Ànima d’Honor Àngel Pujol.
Intervencions de l’alcalde de Mollerussa i del president del CIS
Marc Solsona ha explicat que s’ha escollit la figura de Meliha Merdzic perquè encaixava també amb dos objectius més com són donar veu als 30 anys de cooperació i solidaritat de Lleida amb les víctimes de la guerra dels Balcans a través de l’entitat Lleida Solidària, en la qual hi havia veïns de Mollerussa amb destacada implicació, i visibilitzar també la realitat de les dones de la regió del Tigray, i de Wukro en especial, que han estat víctimes de violència sexual com a arma de guerra en la darrera guerra que s’ha viscut a la zona.
En aquest sentit, Josep Maria Pujol, qui ha anunciat que el dia 17 es comptarà amb la presència a Mollerussa del missioner basc Ángel Olaran, ha reflexionat sobre el fet que “les guerres són cruels, però la postguerra és molt dura”, ja les conseqüències perduren i cal ajudar. Per això, ha recordat que les persones que vulguin participar de la vetllada ja poden inscriure’s.
Meliha Merdzic (imatge radiosarajevo)
Meliha Merdzic
Meliha Merdzic és musulmana, de Višegrad, una ciutat i municipi de l’entitat República Srpska, en la part oriental de Bòsnia i Hercegovina.
“Als tretze anys va ser testimoni de l’execució del seu germà, de setze, i d’una vintena de membres de la seva família. Del pare encara no han trobat les restes. A ella i a la mare, i a la resta de dones musulmanes del veïnat, les van violar.
La mare va sobreviure a Vilina Vlas, un centre de tortura on els paramilitars serbis les violaven cada dia i, si quedaven embarassades, les retenien fins que ja era tard per poder avortar. Només van sobreviure una desena de dones de les prop de dues-centes que van passar per Vilina Vlas. Les que no suportaven més el turment es llençaven per les finestres del que ara és un balneari de luxe i es promociona a internet com «el millor balneari de Bòsnia». Ni una placa, ni un record, ni cap intenció de convertir el lloc en un centre de memòria històrica. Amb els anys, la Meliha i la mare es van adonar que ningú parlaria en nom seu. A la taula de les negociacions de pau hi van seure majoritàriament homes. Preocupats pel desminat del territori, la detenció dels franctiradors i els criminals de guerra acusats pel Tribunal de La Haia, la identificació dels centenars de fosses comunes i el retorn dels prop de dos milions de desplaçats, la qüestió de les dones i nenes violades (entre 25.000 i 50.000 segons informes de les Nacions Unides) no sortia a l’ordre del dia de les reunions.
Amb comptagotes, les dones que van poder arribar a Sarajevo i explicar el que els havien fet van ajuntar-se a l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra (UDRUŽENJE ŽENA ŽRTVA RAT). L’associació atén dones musulmanes, croates, sèrbies i gitanes, i des de fa uns anys també homes que van ser violats, però el 90 % de les supervivents és d’origen musulmà. Al capdavant, Bakira i la seva filla Amela, també violades pels paramilitars a Visegrad. «Ara ja no tenim por —diuen— i el nostre desig de venjança l’hem canalitzat en anys de treball recopilant testimonis, buscant proves, identificant els responsables —molts dels quals viuen en llibertat— i portant-los davant la justícia». La gran majoria dels responsables de les violacions no han estat condemnats «per falta de proves i falta de testimonis». I encara ara, quan alguna dona ha acumulat el temps i la força necessaris per explicar que va ser violada, ha de passar per un calvari d’entrevistes davant de funcionaris—normalment homes— que els hi demanen proves del que va passar entre 1992 i 1995, en plena guerra. Les dones de l’associació es desviuen per explicar les seves històries enterrades pel pas del temps, però reconeixen que poca gent les visita o s’interessa actualment per la seva tasca, i especialment les generacions més joves.”
És una supervivent de la guerra i víctima de la pau perquè durant trenta anys ha hagut de patir no només les conseqüències físiques i psicològiques de les agressions que va rebre en pròpia pell, sinó també la negació com a víctima de guerra per part de les institucions de Bòsnia i Hercegovina, el silenci i l’estigma per part de la societat on viu i també l’oblit de la comunitat política internacional.
La guerra de Bòsnia, el conflicte més sagnant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, va acabar oficialment amb la firma dels Acords de Pau de Dayton, el novembre del 1995.
La història de Meliha Merdzic es visibilitza en el projecte Encara hi ha algú al bosc, de Teresa Turiera-Puigbò Bergadà, periodista i membre del Col·lectiu Cultura i Conflicte Culturaiconflicte.org. Podeu trobar més informació a https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/encara-hi-ha-algu-al-bosc/video/6077178/
Dones Víctimes de la Guerra (“Udruženje”Žena žrtva”)
Val a dir que l’associació de Dones Víctimes de la Guerra (“Udruženje”Žena žrtva”) de Bòsnia i Hercegovina es va fundar el 2003 amb l’objectiu de reunir víctimes de violacions durant la guerra de Bòsnia. Des d’aleshores l’entitat treballa per documentar casos de violacions – també agressions sexuals a homes -, aportar testimonis, ajudar les supervivents a defensar els seus drets com a víctimes de la guerra i lluitar contra la impunitat que encara gaudeixen molts dels perpetradors.
Milers de dones i nenes van ser víctimes de violació durant la guerra dels Balcans, si bé no hi ha una xifra oficial, ja que moltes d’elles no van sobreviure a les agressions i d’altres les van viure en silenci, però els càlculs les situen entre 20.000 i 50.000. Encara que van haver-hi víctimes de totes les comunitats, la gran majoria de violades van ser musulmanes. La violació va ser una de les armes més potents per a perpetrar la neteja ètnica i el genocidi.
La tasca de l’entitat ha permès empoderar i acompanyar les víctimes de la guerra, també amb suport psicològic i social, i lluitar contra la impunitat, en un context difícil, ja que la violació com a arma de guerra és encara un tema tabú a Bòsnia i Hercegovina. Han lluitat contra el silenci i la indiferència de la comunitat internacional, contra el silenci en els seus pobles i la seva família.
A partir dels testimonis de les supervivents de les violacions, l’associació ha reunit informació cabdal per portar els agressors davant del Tribunal Penal Internacional de La Haia per l’ex-Iugoslàvia i davant dels tribunals locals a Bòsnia i Hercegovina. Fins a l’actualitat l’associació ha recollit les declaracions de 5.495 dones i 300 homes supervivents.
La violació i altres formes de violència sexual va ser pràctica generalitzada durant la guerra de 1992 a 1995 a Bòsnia i Hercegovina. La majoria de les dones violades encara guarden silenci, tenen vergonya d’explicar-ho, fins al moment que recorren a l’associació per demanar ajuda, assessorament jurídic i suport emocional.
A l’Hotel Vilina Vlas, més de 200 dones i nenes bosniomusulmanes, segons un informe de Nacions Unides de 1994, van ser violades, utilitzades com esclaves sexuals, torturades i moltes, assassinades. La més jove tenia 14 anys. Segons l’associació bòsnia Dones Víctimes de la Guerra (ŽENA ŽRTVA RAT), solament 10 dones van sobreviure als horrors del Vilina Vlas, un dels pitjors camps de concentració-violació el 1992.
Precisament aquesta entitat de Dones Víctimes de la Guerra va rebre el passat 21 de setembre el Premi ICIP Construcció de Pau 2023 juntament amb l’entitat Infants oblidats de la guerra en una cerimònia al Parlament de Catalunya en el marc del Dia Internacional de la Pau.
Paral·lelisme entre les violències sexuals a Bòsnia i Etiòpia
Durant la devastadora Guerra de Bòsnia que va sacsejar els anys noranta, una estratègia inhumana i atroç d’abús sexual es va perpetrar contra milers de dones. Les violacions, utilitzades com un cruel recurs de guerra, també van llançar la seva ombra en els dos anys de conflicte a Etiòpia. Aquests dos conflictes armats guarden un ominós paral·lelisme en aquest trist aspecte de la història.
El setembre passat, la Comissió d’Experts en Drets Humans sobre Etiòpia va presentar el seu darrer informe davant del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. Aquest document va detallar les àmplies atrocitats comeses per totes les parts en conflicte des del 3 de novembre de 2020. Com a resposta a aquest alarmant informe, Ángel Olaran ha compartit les seves reflexions sobre els abusos als drets humans a Etiòpia.
L’informe documenta de manera impactant una sèrie de violacions greus que continuen ocorrent, malgrat els esforços per implementar l’acord de pau. Aquestes violacions inclouen massacres, violacions, confiscació d’aliments, destrucció d’escoles i centres mèdics, desplaçaments forçats i detencions arbitràries. Lamentablement, la violació com a arma de guerra persisteix al llarg de la història, recordant-nos la urgent necessitat d’abordar aquest flagell de manera global.
Documental “Encara hi ha algú al bosc”
El programa Sense ficció de TV3 va emetre el 22 de desembre de 2020 el documental “Encara hi ha algú al bosc” d’Erol Ileri Llordella i Teresa Turiera-Puigbò.
Durant la guerra de Bòsnia, es van cometre entre 25.000 i 50.000 violacions a dones, nenes i homes com a estratègia de neteja ètnica. Les supervivents i els fills/es nascuts de les violacions, denuncien, 25 anys després, el silenci i l’estigma amb què han hagut de conviure i mostren la seva lluita perquè es faci justícia. Moltes encara viuen amb la por que “Encara hi ha algú al bosc”.
Bòsnia i Hercegovina
Bòsnia i Hercegovina, sovint anomenada Bòsnia-Hercegovina o simplement Bòsnia, és un país sobirà europeu, amb la seva capital a Sarajevo, situat a la confluència de l’Europa Central i el sud-est europeu, i que limita amb Croàcia al nord, oest i sud; amb Sèrbia a l’est; amb Montenegro a l’est i al sud, i amb el mar Adriàtic al sud-oest al llarg de 21,2 km.
El 1992, l’antiga República Socialista de Bòsnia i Hercegovina va obtenir la seva independència com a República de Bòsnia i Hercegovina, com una de les sis unitats federals constituents de l’antiga Iugoslàvia sorgida al final de la Primera Guerra Mundial, i després de la guerra de Bòsnia es va constituir com a república federal, segons els termes dels Acords de Dayton (1995), que preveien la seva administració tutelada per un alt representant triat pel Consell de la Unió Europea. La seva estructura és descentralitzada i dividida en dues entitats: la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska. Per ara, no hi ha una data prevista per a la fi del protectorat europeu sobre Bòsnia i Hercegovina i la recuperació de la seva plena sobirania.
El desembre del 2022, Bòsnia i Hercegovina va obtenir l’estatut de país candidat a la UE, entenent que el país aplica les mesures especificades a la Comunicació de la Comissió d’octubre del 2022 sobre la política d’ampliació destinada a reforçar l’Estat de Dret, la lluita contra la corrupció i la delinqüència organitzada, la gestió de la immigració i els drets fonamentals.
La UE dona a Bòsnia i Hercegovina l’estatus de país candidat.
Violacions de Guerra
Violacions de Guerra, informació publicada a Wikipedia.
Crims contra la humanitat i crims de guerra
Article principal: Crim contra la humanitat
Article principal: Crim de guerra
L’Estatut de Roma en un Memoràndum Explicatiu, que defineix la jurisdicció de la Cort Penal Internacional, reconeix la violació, l’esclavatge sexual, la prostitució forçada, l’embaràs forçat, l’esterilització forçada, “o qualsevol altra forma de violència sexual de gravetat comparable” com a crims contra la humanitat si l’acció és part d’una pràctica generalitzada o sistemàtica.
La violació és reconeguda per primera vegada com a crim contra la humanitat quan el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia va emetre ordres d’arrest basades en els Convenis de Ginebra i violacions de les lleis o costums de la guerra. En concret, es va reconèixer que les dones musulmanes a Foca (sud-est de Bòsnia i Hercegovina) van ser sotmeses a violació en grup sistemàtica i generalitzada, la tortura i l’esclavatge sexual per part de soldats, policies i membres de grups paramilitars serbis de Bòsnia després de la presa de la ciutat el maig de 1992. L’acusació va ser de significació jurídica important i va ser la primera vegada que les agressions sexuals van ser investigades pels efectes del judici sota la rúbrica de tortura i esclavatge com a un crim contra la humanitat. L’acusació va ser confirmada per una sentència de l’any 2001 pel Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia que la violació i l’esclavatge sexual són crims contra la humanitat. Aquesta decisió va desafiar l’acceptació generalitzada de la violació i l’esclavatge sexual de les dones com a part intrínseca de la guerra. El Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia va trobar tres homes serbis de Bòsnia culpables de la violació de dones i noies bosnianes (musulmanes de Bòsnia, algunes de tan sols 12 a 15 anys), a Foca, a l’est de Bòsnia-Hercegovina. A més, dos dels homes van ser declarats culpables del delicte de lesa humanitat per esclavatge sexual per a la possessió de les dones i les noies en captiveri de facto en diversos centres de detenció. Moltes de les dones posteriorment van desaparèixer.
Antiga Iugoslávia
Article principal: Guerres Iugoslaves
La prova de la magnitud de les violacions a Bòsnia i Hercegovina va portar el Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia (TPIY) a tractar obertament aquests abusos. Les denúncies de violència sexual durant la Guerra de Bòsnia (1992-95) i la Guerra de Kosovo (1996-99), part de les Guerres Iugoslaves i una sèrie de conflictes entre 1991 i 1999, han estat descrites com a “especialment alarmants”.
S’ha estimat que durant la guerra de Bòsnia entre 20.000 i 50.000 dones van ser violades. La majoria de les víctimes de violació eren dones musulmanes violades per soldats serbis. Encara que els homes també van ser víctimes de la violència sexual, la violació de guerra es va dirigir de forma desproporcionada contra les dones que van ser violades per bandes als carrers, a les seves llars i/o en presència dels seus familiars. La violència sexual es va produir de diverses maneres, incloent-hi la violació amb objectes com ampolles de vidre trencades, armes i bastons. La violació es va produir durant la guerra com una qüestió d’ordres oficials, com a part de l’ètnica, per desplaçar un grup ètnic específic fora de la regió.
Durant la guerra de Bòsnia es va informar de l’existència de “camps de violació” creats deliberadament. Els informes indiquen que aquests camps eren per fecundar les dones captives musulmanes i croates. S’ha informat que les dones van ser mantingudes en tancament fins a l’última etapa del seu embaràs. Això va succeir en el context d’una societat patrilineal, en què els fills heretaven l’ètnia del seu pare; per tant, els “camps de violació” eren dirigits cap al naixement d’una nova generació de nens serbis. Segons el Grup Tresnjevka de la Dona, més de 35.000 dones i nenes van ser sotmeses al funcionament d’aquests “camps de violació” serbis.
Violacions massives a la Guerra de Bòsnia
Article principal: Violacions massives a Bòsnia
Durant la Guerra de Bòsnia, Sèrbia va dur a terme una estratègia de les forces d’abús sexual en milers de noies i dones bòsnies musulmanes que es va conèixer com a “fenomen de violació massiva”. No hi ha xifres exactes sobre quantes dones i noies van ser violades sistemàticament per les forces sèrbies en els diversos camps que es van establir, però s’estima que entre 20.000 i 50.000. La violació massiva es va produir principalment a l’est de Bòsnia (especialment durant les massacres de Foča i Visegrad) i a Grbavica durant el Setge de Sarajevo. Nombrosos oficials serbis, soldats i altres participants van ser acusats i condemnats per violació com a crim de guerra pel Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia i el Tribunal de Bòsnia i Hercegovina.
Aquests esdeveniments van inspirar les pel·lícules “Calling the Ghosts”, guanyadora del Premi Emmy; i “Grbavica”, guanyadora de l’Ós d’Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2006.
Publicacions Premsa
Publicació Segre, 18 d’octubre de 2023
Publicació Segre, 25 d’octubre de 2023
Amb la col·laboració de
